El que ja és el desè espectacle de la llarga nòmina de la companyia Dei Furbi, que dirigeix Gemma Beltran, s’endinsa en el joc ple de sorpreses de Joan Brossa i el posa al dia amb l’afegitó del símbol numeral #, anomenat “Hashtag” perquè, potser sense que se’n sigui gaire conscient, moltes de les creacions escèniques de Joan Brossa del segle passat s’avindrien avui a la perfecció amb el llenguatge de símbols i aplicacions que poblen l’univers digital. No costa gaire d’imaginar-se el poeta, pioner de la performance i dramaturg Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998) passant-s’ho pipa com una criatura amb el minimalisme excitant del TikTok o qui sap si també amb el futurisme enigmàtic del segle XXI de la mà de la recent nascuda Intel·ligència Artificial, a través del ChatGPT (acrònim de l’anglès “Chat Generative Pre-trained Transformer”).

La companyia Dei Furbi fa amb l’espectacle «#Brossa» una delicada representació on hi cap de tot: el transformisme, el circ, el fregolisme, el surrealisme, el cant a capella… I sempre amb la força i senzillesa de la llengua com a base d’una partitura fonètica i musical plena d’onomatopeies, enllaços sil·làbics o encadenaments de paraules que acaben formant un tot dramatúrgic al servei de l’obra plenament singular de Joan Brossa.

Podríem parlar de teatre de cabaret, de cafè-teatre o de teatre físic, i sempre amb una guspira d’humor, de sàtira i de lletra menuda, des que apareix un presumpte cobrador del frac (o del frac-às) que reclama un deute de l’autor per entrar en un joc màgic on unes estructures escenogràfiques que fan la funció de porta i de mirall a la vegada permeten tant multiplicar els tres personatges per sis com fer un doblet de cadascun d’ells amb una simple posició mig acrobàtica, en fase de levitació, que permet el diàleg entre el jo i el jo, després d’aparèixer com un cuc humanitzat d’un conte fantàstic.

No hi pot haver un espectacle de Dei Furbi sense una tornada a la màscara de la Commedia dell’Arte, en una de les escenes de l’espectacle més divertides, amb els personatges típics del gènere com la Colombina, l’Arlequí o Pantalone, caracteritzats amb les carotes d’Stefano Perocco.

Tampoc hi pot haver un espectacle de Dei Furbi sense música de fons, des del Wolkswagen, o digueu-li Wagner, vaja, fins a una sardana, com «La Santa Espina», amb el crit ritual del “visca!” final. I no hi hauria Brossa sense una sàtira posada al dia jugant novament amb conceptes linguístics que, de tant comuns, han acabat dominant la vida social i política.

Màscares, un titella de fils feta amb la lletra A, o la recuperació de l’“striptease” de Christa Leem, extret del documental sobre el mític personatge, projectat damunt d’un dels miralls-llençol, configuren un espectacle de cambra, d’una escassa hora de durada, carregat de sensacions poètiques i “hashtaguianes”, com augura el símbol numèric del títol «#Brossa» de Dei Furbi. (…)