Las dueñas del balón han estrenat a la Mostra d’Igualada un muntatge que, possiblement, té un fil massa prim. De fons, hi ha l’angunia per encarar-se a un monstre, als malsons de la infància, a les pors per pujar per un racó de casa massa fosc i veure el que no hi és. Ho fan amb una coreografia de moviments que s’emparenta amb el joc i una música que, per a res, busca atemorir o angoixar. El dispositiu és prou espectacular i vistós el que converteix la peça en una mena de teatre físic pel contacte (en el moviment no hi ha la intensitat de la dansa, hi ha el joc i funciona, això sí) i en un espai per a les ombres que permeten fer una narració, en la que no es remarca prou l’aparició de la por i la manera en què s’hi acaba convivint, fent-la racional. En la duplicitat dels personatges, un joc constant que arrenca des del pati de butaques (amb què la canalla prova d’avisar on és la seva companya (com quan ve el llop en un castellet de teatre de catxiporra), queda clara les ganes de jugar de les dues protagonistes però no pas l’evolució amb la incertesa de la foscor.

Probablement, és volguda aquest vol per sobre de l’angoixa (i és probable que sigui una bona pensada per no despertar els fantasmes personals dels espectadors més menuts) però cal remarcar d’alguna manera els girs del conte si es vol concretar amb aquesta jugada. Ara, sembla que les jugadores de la bimba (traducció simpàtica del nom de la companyia) acaben fent una finta a la seva ombra. És lúdic però no els permet avançar a barraca i marcar el gol amb què guanyar la partida amb el públic.