Fàtima s’ha pogut veure només tres dies en el marc del Festival Grec 2022, però ben aviat, a la tardor, tornarà al Teatre Lliure. L’ha escrit i la dirigeix Jordi Prat i Coll, guanyador del darrer Premi de la Crítica al Millor Text per M’hauríeu de pagar.

Dos solitaris de l’estirp de Koltès es troben a altes hores de la nit. Són i no són al Raval, referent local i estranyat alhora, directament assenyalat per l’al·lusió a la Filmoteca, a tocar del carrer Robadors. Malgrat tot, la colossal escenografia de Marc Salicrú, una escalinata ascendent que envaeix tot l’escenari, rematada amb uns arcs a dalt de tot, podria evocar la plaça de qualsevol ciutat europea, bruta i decadent. La tenebra nocturna que embolcalla tanta intempèrie existencial és il·luminada amb cruesa i tocs sobrenaturals per Raimon Rius; l’espai sonor de Lucas Ariel Vallejos hi afegeix inquietud i turbulència.

Fàtima, una Queralt Casasayas del tot posseïda pel personatge, detesta els treballs i afanys inútils a què la societat la condemna a consagrar-se i s’entrega, en una concatenació funesta de males decisions, a tota mena de riscos i excessos. Aquest drama d’estacions ‒autèntica davallada als inferns‒ pels carrers de Ciutat Vella mostra com aquesta jove condemnada a l’exclusió social interacciona amb diversos personatges. El primer que apareix és una mena de passavolant sinistre ‒interpretat per Albert Ausellé‒ amb una idea ben sexual i concreta del que és un miracle. Després fan acte de presència ‒inesperada o abrupta‒ diversos i successius interlocutors ocasionals, en la seva majoria marginats. Els oprimits ploren i no hi ha qui els consoli, diu l’Eclesiastès, que parla d’un món on els homes no estan per sobre de les bèsties. Tot és molt animalístic, a Fàtima: hi ha un camell o narcotraficant, una rata ‒de filmoteca‒, un gat rodamon i una gavina ferida.

Els actors, esplèndids tots, ens porten a llocs insospitats amb les seves fascinants composicions; hi juguen un paper determinant la caracterització, a càrrec d’Anna Rosillo, el fabulós disseny de vestuari d’Albert Pascual i alguns “efectes miraculosos”. Jordi Figueras interpreta un pòtol d’aura profètica que es defineix com un gat del món, pendent només dels sols que es ponen i tornen a sortir; sempre ha viscut al carrer, i per això mai no compara ni anhela, tan sols sobreviu. És difícil descriure des d’on parla i la salvatjada ‒en el millor sentit‒ que aconsegueix interpretativament Tilda Espluga com a vagabunda autodeclarada gavina, amb el rostre cobert d’engrut i un aire d’orgullosa i ressentida aristocràcia vexada. I Sergi Torrecilla, que fa poc hem vist extasiat a Licaó, impressiona aquí amb el gest esmolat d’un dealer sense escrúpols; una ària de La Bohème disfressarà de galanteria la seva envestida d’abusador.

Èticament per sobre de la resta de perdedors, la usuària de la Filmoteca que interpreta excel·lentment ‒amb un encant inimitable‒ Mercè Arànega destaca per la seva predisposició sincera, gens ampul·losa, d’acolliment. En canvi, l’excompanya de curs ‒d’extracció social més afavorida‒ que ha fet fora de casa la Fàtima i l’ha abocat a un viacrucis, es revela com el més ingènuament vanitós de tots els personatges; l’assumeix una convincent Daniela Fumadó, que, amb  els ulls esbatanats i el posat de qui es rabeja en el seu propi discurs obsessiu i en l’autocomplaença, compon un personatge reconeixible en clau generacional i que acaba generant empatia, sobretot pel que té de víctima potencial. Tanca la desfilada un policia que no és sinó el voyeur agressiu del principi i que ‒dada inquietant‒ apareix consignat a les dramatis personae com a “veu del públic”.

Jordi Prat i Coll professa un amor desacomplexat per la llengua i els registres impropis ‒“Prendré la follia per companyia i seré lliure”, diu una Fàtima abocada a les drogues i a la prostitució‒, perquè té clar que la seva no és una aposta realista. L’obra, fosca i poètica, mostra el periple infernal de Fàtima, així com les estratègies de supervivència i compensació que aprompta el seu cervell en aquest camí de perdició. I no hi ha redempció, tal com diu la dona de la Filmoteca ‒en al·lusió al final d’una pel·lícula‒. O potser sí. Tant per tant, millor drogar-se amb pastilles de nom bíblic. Vanitat de vanitats, afanys inútils. Des de dalt l’escalinata, els desposseïts miren l’aclaparadora maldat del món i ens jutgen. 

Article publicat a Núvol el 20 de juliol de 2022