Diversión obligatoria és el tercer solo de Júlia Barbany, una de les integrants del col·lectiu Las Huecas ‒Projecte 92 i Aquellas que no deben morir‒ i performer habitual de l’anomenada escena híbrida. Si a la seva peça anterior ‒la conferència performativa Official presentation of the gadgets four our salvation‒, plantejava l’apocalipsi com l’única possibilitat de transcendència per a la seva generació, ara posa el focus en l’autoparòdia constant com a imperatiu relacional de la vida contemporània.

En la concepció de la peça són fonamentals la composició en directe i l’espai sonor de Pol Clusella, com també l’escenografia i l’attrezzo d’Oriol Corral. Es parteix d’una estètica que cutreja molt i d’un personatge patètic, amb el fake com a base o essència. La proposta és arriscada; el resultat, desconcertant. I ja és això el que pretén la creadora: generar l’estranyesa d’aquest estar exposat a una derisió totalitzadora, gairebé totalitària.

La mateixa Barbany, guarnida amb perruca i nas postís, performa una mena de boomer depressiu i esmaperdut, que esbossa incrèduls exercicis de gimnàstica i es presenta com poc més que una font d’excrements i vòmits, en el que és un autèntic excurs escatològic però falsificat, és clar, i com més ridícul millor. En un moment del seu allargassat esdevenir escènic ‒l’espectacle juga a exasperar el públic amb un tempo morós i dilatat‒, aquest ésser atordit és assaltat per tres personatges ‒vigorós cameo de Núria Coromines, Sara Manubens i Carolina Olivares‒ que exhibeixen una joia manifestament excessiva i impostada, com si existissin dins d’un mem. En una altra escena, situada en el context del mandatory fun que imposen algunes empreses, el personatge, curtcircuitat o atrapat en un bucle sinistre, confon tots els acudits i els emet amb una penosa manca d’habilitat ‒gairebé deliberada, per no decebre els seus detractors‒ i sense cap mena de convicció. El seu abisme identitari, del tot banalitzat, és sotmès a un escrutini implacable.

El que persegueix l’espectacle no és el punch propi dels gags tradicionals, aquí obsolets i desarticulats, sinó una risibilitat estesa a tot, pròpia del posthumor que s’estila a xarxes i la nova stand up comedy. Tot està dislocat i resulta, en el fons, enormement opressiu. Però la crueltat apareix atenuada perquè adopta l’aparença d’una broma eterna.