La Re-sentida practica un teatre polític sense fissures. Si a Paisajes para no colorear donaven veu a unes joves que se sentien desprotegides amb el govern de Sebastián Piñera, ara, retraten una societat (de Ricardos i policia que balla al so del Poder), en un govern progresista de Gabriel Boric. El compromís social del govern pot canviar, però no varia la forma social de Xile, que sembla mantenir-se en un constant desequilibri. Oasis de la impunidad sembla que faci un retrat petit d’aquesta impunitat, però en realitat es demostra tat aclaparador que esdevé el desert ampli, incorregible, que tot ho tapa sota les dunes i les catifes del Poder.

La companyia situa l’acció en un museu. El discurs museogràfic és el que supera la peripècia d’un mandat de govern. El temps polític és molt més breu que el que explica la història d’un museu: La tria dels quadres indiquen quins són els puntals sobre els que es reconeix un país, una societat. I, encara ara, el pes de la monarquia, la burgesia i l’estament judicial i militar van, sovint, de bracet, implacables amb els intents de revertir el present i el futur de la població. En realitat, si no hi ha canvis tot i que la classe popular sigui majoria, tothom en té part de responsabilitat (de manera activa o passiva). Els quadres de La Re-sentida van de la farsa a la foscor de la pintura negra de Goya. Tot i la seva aparent comicitat amb el vigilant del museu, els col·legials aparentment innocents (però botxins al servei d’un poder fantasma, que mai es revela, més que amb el llençol, com el quadre que sempre domina l’escenari) o les despreocupades famílies fent carn a la brasa al camp, en un diumenge desvagat, s’hi intueix una constant amenaça, una foto molt més crua. Per això, els cossos nusos exposats sense respecte i diana d’una possible tortura emergeixen d’aquells quadres quasi anodins.

Aquest cop, la paraula arriba molt més restringida. Hi ha text projectat amb discursos que revelen impossibilitat de subvertir el règim. La coreografia és plàstica i amb una gestualitat (entre el mim i el ball) desproporcionada: aporta l’estranyesa que busquen per incomodar el públic, per deixar-lo en un espai vulnerable: enmig d’un desert ple d’abusos. Com les dones assassinades de Ciudad Juárez (Mèxic) que exposava Rigola en l’adaptació de la novel·la de Bolaño, 2666.

La vitrina (una mena de cabina de telèfons que condemna tothom al petó del Poder) és implacable. Des d’aquesta finestra, es frenen les possibles revolucions, s’aconsegueix l’obediència a través de la por. El quadre del fantasma observa plaent que res ni ningú li qüestiona el seu privilegi. I les morts continuen estenent-se, sota la pàtina d’una democràcia. Poden quedar semienterrades en cunetes o exposades, escandalosament, al mateix pati de butaques. Devastador retrat que condemna sense dret a revolta, a diferència de l’empoderament del muntatge que van presentar el 2019.