El coreògraf Marco da Silva Ferreira ho vol integrar tot a la seva peça. D’entrada, fins i tot, els marges (el perímetre del linòleum) per on transiten els deu ballarins. La peça desprèn una energia que busca l’esgotament dels intèrprets. Hi ha la necessitat de mostrar realitat sense preocupar-se massa de la bellesa. Tot i així, el treball evoluciona i va incorporant cromatismes al vestuari i sorpreses escèniques (amb la transformació de part del linòleum en una mena de ciclorama provisional o el contrallum final, probablement el moment més ben acabat de tot el muntatge). Tot és a vista i hi domina un moviment de bot i rebot individual que troba en les repeticions dels companys una mena de ressò que permet identificar situacions similars, tot i que partir de realitats diferents. En aquesta dansa (eminentment vertical, sense pràcticament desplaçar-se pel terra, arrossegant-se) hi ha la potència de Hofesh Shechter (Barbarians, Sun) i també un cert aire urbà, performàtic. Costa trobar-hi quadres en què es comprovi una connexió ben pautada entre els 10 ballarins que opten per improvisacions durant alguns instants. En aquesta diversitat, hi ha una celebració a la diferència, fins i tot amb el ballarí que juga a treure’s la pròtesi del braç com si fos una part reversible del seu vestuari: no hi ha denúncia ni dolor, simplement l’assumpció d’aquesta pròtesi i la manera amb la que pot seguir ballant-hi.

Da Silva Ferrerira sent la necessitat de la paraula (i projectar a pantalla sobretitulat) per revelar la sensació de societat dominada pel Poder. És un discurs massa simple, que remata en conclusions que es podrien llegir com a incoherents. El seu cant, de totes maneres, és per aixecar una certa revolta del poble adormit (coincideix amb el musical L’alegria que passa) tot advertint, com a amenaça a les classes dominants: Tots els murs cauen. Superada la frontera sembla que s’esdevingui un món més harmònic i equilibrat entre els ballarins de la companyia, que, tot i l’esgotament (aquell recurs que també buscava Jan Fabre en peces com Belgian rules, The generosity of Dorcas) accedeixen a un instant de felicitat. En el seu deliri coreogràfic hi ha imatges ben trobades com els llavis que pronuncien el discurs (fet amb samarretes roses estirades amb els braços). Troballes enmig d’un dispositiu excessiu.