A veure, que un rat-penat (Clara Aguilar) amb ulleres tintades (que les podria dur Edgar Allan Poe en les seves nits d’absenta) baixi per les escales del Lliure de Gràcia i convidi a què tothom estigui en silenci per escoltar bé tot el que sentiran a la cova ja apunta que no és un espectacle de teatre formal. El viatge, amb un mini passadís fosc en el que la vista s’alinea amb el sentit de l’oïda i del tacte, acaba dins d’una cova on plou i on s’ha convocat la kermesse enmig de l’escenari. Els adults (habitualment) queden fora; la canalla juga als impulsos que genera la maquinària d’efectes d’aquesta cova amb dj (el ratpenat amb un llaç gros a l’esquena en forma d’ales plegades). Es produeix un distanciament similar al de Ça Marche de Los figurantes però sense tanta agror en els comentaris que es projecten amb absolut desconeixement des de l’escena. Els espectadors passen a ser actors involuntaris en una mena de site specific, com a Els protagonistes d’El Conde de Torrefiel (en què es vivia dins d’un volcà a punt d’entrar en erupció, per exemple).

A dins, la percepció és d’estar expectant. Una mica com aquell conte dels Farrés Brothers Dins el cau del Tabalet. Apareix una ombra de caminar sorollós (xerric-xerric) amb un vestuari gòtic i una còfia de serventa (Anabel Labrador), com qui obra la porta de la cova. Ensenya un llum, grata en el centre de l’espai i, puntualment, encén un foc on (segons sembla, hi va introduint material invisible que treu de pots amb rosca). El surrealisme es fa tubercle amb l’aparició del rave (Carles Pedragosa) carregat de bijuteria brilli brilli amb un rosa encès. Saluda, tímid, arrossegant la “erra” fent la tonada del Miau Miau Miau de Rossini. Aviat és dit. Com si fos el primer cop que aquesta arrel rep als convidats, es desviu per connectar amb ells, per ballar, per descobrir-se éssers vius (que moren) que comparteixen el planeta Terra. Amb la festa arriba la rave, amb làser, música electrònica i un rat-penat que balla sense moure els peus de terra punxant pistes des del fons de la cova, enmig d’estalagtites i estalagmites enlluernadores.

Podria ser el final vibrant d’una experiència sensorial però la festa s’atura de cop i arrenca el relat de la història. La proposta de Silvia Delagneau aconsegueix trencar una tendència a la disbauxa però la canalla es divideix entre els que escolten la història i els que es distreuen amb el confetti: Les llavors es llancen al camp; algunes germinen, les altres cauen en terra erma. La trama ve a explicar que tots som cendra, que som microorganisme en forma de tubercle o de persona. Després de la catarsi, arriba la sortida pausada. Com si fossin nens salvats d’El flautista d’Hamelí se surt pel prosceni, després d’haver vist els focus i els altaveus penjats de les barres, de comprovar la força dels ventiladors una lleu nevada els cobreix la capelina. L’arqueòloga (en realitat, la sensació és d’una amable remeiera disfressada de governanta) prova de descobrir els ancestres comuns mentre la cova col·lapsa pausadament, sense escarafalls. Ja ho deia La Trinca que, era evident que l’home venia de La patata. Divertida gamberrada amb fulles de rave.