En aquesta relació entre actrius i les seves mares, Los detectives proposen una nova correlació de forces. En comptes de construir un imaginari a partir del passat, de la seva relació intima al menjador de casa traspassada a l’escenari (Mi madre en bragas) o de repassar la història familiar (Màtria), ara decideixen investigar juntes. En tres actes es van invertint els papers. Amb el codi establert que, qui té el xiulet d’àrbitre, són les mares: les filles es poden despullar si volen per expresar amb el cos un desarrelament de la societat convencional, però les mares es frenen quan ho decideixen.

Al primer acte, les mares actuen i les filles es mouen, com guerreres ninja amb caputxa, proposant, i facilitant atrezzo i botelles d’aigua perquè no es frenin. Cada mare, en realitat projecta allò que vol: el seu gust per la pintura; la seva capacitat de connectar amb el públic i d’expressar-se amb la paraula; o les ganes de ballar sentint-se lliure amb el seu cos madur. En el quadre de miralls, la peça més lúcida és la que les mares interpreten les filles en una mena de passi de text paper en mà, qüestionant les dificultats perquè la creació amb les mares traspassi, tingui una certa transcendència artística. La veritat és que no ajuda al públic menys experimentat les referències a performances d’artistes en centres de Moscou (o d’on sigui). Potser si es passés un fragment del treball seria menys críptic. Ara, sona a baixants de canonades (per ser escatològics), que no se sap vincular amb la música proposada. Són tres mares predisposades i tres filles que van provant i deixant apuntades les diferents versions.

Al segon acte, en canvi, només hi ha una versió de l’adaptació particular de Les tres germanes en què les filles actuen i les mares dirigeixen. Són molt menys transgressores perquè la proposta escènica de direcció parteix d’un quadre quasi naturalista. És un joc d’exageració interpretativa i que transforma la necessitat utòpica de viatjar a Moscou a l’exigència de viure i confiar en què les generacions posteriors agrairan l’esforç d’aquesta joventut.

El tercer acte, el que hauria de casar el repartiment en una coreografia col·lectiva torna a topar amb el xiulet d’àrbitre de les mares. (És un joc que també proven, a partir d’aquesta setmana amb [Blank] d’Alice Birch, entre el Tantarantana i el Centre de les Arts Lliures). Hi ha la connexió d’uns cos deforme que es transforma amb una llum i un so inquietant i que pot simular l’evolució generacional.

Tot plegat és una carta massa oberta per respondre a l’aparent Matèria concreta del títol (Concrete matter). En realitat, el joc de paraules hauria de ser antagònic. Perquè parla de mares (mater) i indefinit (indefinitius). Del local a l’universal, s’oblida a tenir en compte el públic que prova d’atendre’ls i entendre’ls, vol trobar-hi analogies però només hi sap trobar punts de divertida ironia i d’una complicitat familiar, com la de mares i filles (i que j en fèiem tesi fa unes setmanes a l’article Ser la mare de l’actriu). Per cert, la producció de l’Antic Teatre, van treballar tres filles i tres mares quan els crèdits finals indiquen que en l’inici van ser quatre les parelles. És poc probable que aquesta reducció hagi modificat gaire la percepció de la peça que trenca amb la moda de l’edatisme (presenta cossos diferents i els reivindica). El quadre és el d’unes mares entusiastes, i tant, i d’unes filles intransigents amb la vida però fidels amb les que les van parir.