Que els números clàssics no es poden allargar per esgotament físic dels artistes i per esgotament del públic és una evidència. Davant de la pràctica desaparició del circ clàssic (que encadena números de diferents disciplines del “més difícil encara”), els artistes han optt, des de fa anys en vestir la seva especialitat amb una trama, més o menys enginyosa, que hi tingui cabuda el nmero estel·lar. És una sortida lògica i que té resultats molt desiguals. Perquè ser un especialista en fer cabrioles al trapezi fix (com és el cas) no garanteix que es tinguin suficients dots d’actor, de cantant i de connectar amb el públic empàticament. I aquí és un ungrapat de proostes de circ clàssic, reciclades a circ contemporani, s’estimben.

I sap greu perquè, amb una mica de vista tampoc és ecessari saber cantar bé o actuar amb tècnica Stanislavsky per presentar uns personatges arquetípics divertits, que hi hagi una peripècia que distregui l’espectador que acabarà rendit als seus peus quan despleguin els seus 10 minuts de número acrobàtic. Només amb una mirada externa mínimant objectiva o la incorporació d’una dramatúrgia mínima coherent el resultat ha de ser forçosament millor. Aquest és el cas que ens ocupa. Claven l’acrobàcia de notable dificultat i, en canvi, tot queda desenfocat en una peripècia ingènua. La veritat és que l’acció transcorre en una estructura complexa amb un armari de portes enginyós (recorden Èxit, Circumstances de Fira Tàrrega?) i el públic se situa en unes grades que permet veure l’execució acrobàtica ben aprop dels seus caps. També és cert que en la versió de sala també hi havia públic que hi quedava fora i que perdia aquesta imatge. Però suposem que la versio en la seva carpa especial deu ser trepidant.

La peripècia d’una parella que s’enamora i /o es desenamora és un recurs que, de segida, traslladen a una mena de joc de baralla de patacades (Amortal combat, We-ding de Los Moñekos en seria una referència evident). També hi introdueixen el play back i, fins i tot, una mena de karaoke que podria ser divertidament patètic però esdevé una escena ridícula, que fa que el públic es fregui els ulls d’incredulitat. Pakipallá fa un treball circense inqüestionable. Compta amb un espai que apunta maneres però tot es dissol com un terrós de sucre al cafè calent quan es desentenen d’una dramatúrgia coherent que els atorgui el paper de ser intèrprets vàlids per a la peripècia dramàticament còmica.