Martin Crimp va aterrar a la Sala Beckett de Barcelona com a hereu artístic de Harold Pinter (El camp). Perquè els seus personatges són opacs. Hi ha molts “jo” dins l’aparença de cordialitat. Magda Puyo ha triat dos actors que han treballat sovint aquesta relació tòxica de parella en descomposició: Anna Alarcón (Només una vegada) i Xavi Sáez (El que no es diu). Des d’aquell fantasiós Sé de un lugar i madurs (Esmorza amb mi) d’Ivan Morales aquesta parella d’intèrprets protagonitzen una relació ambígua, d’abús, de domini, de privilegi, gens maniquea. Crimp no atorga mai la culpa a un sol personatge si no que reparteix per a tothom. És una maldat que s’exercita amb ple coneixement, sabent que es gaudeix d’una situació de domini sobre la víctima. I sí, es pot percebre una mena de segrest a una dona perquè accedeixi al matrimoni amb un home poderòs amb el que mai li faltarà de res (excepte la llibertat de sortir del jardí de casa) pero tambe altres abusos de la dona a la serventa; de les germanes que es barallen contínuament, del fill de la serventa que és sempre l’última persona a rebre el cop físic o moral.

Magda Puyo no és una directora habituada a comèdies. Les peces que dirigeix graten sempre les parets, grinyolen i es fan molestes per despertar consciències. Hi pot fer sobre l’aparent bona intenció dels cooperadors al Tercer Món (Antílops) sobre les relacions paternofilials (El coratge de matar), sobre una societat en descomposició (I només jo vaig escapar-ne). Sempre amb una mirada dura i una reclamació de dona que assumeix la seva responsabilitat (Viatge d’hivern, o quan Jelinek va deixart de tocar Schubert). El món de la parella rara vegada és fèrtil, constructiu. Probablement, per un gust de dramatúrgia centreuropea o de països nórdics, hi ha un continu malesar. i Martin Crimp, britànic fins a la medul·la, sintonitza amb aquest món ambigu, de perversions i amabilitats que ho tapen com una catifa que apalca incendis (però el foc segueix cremant a sota).

La violència és un element altament inflamable a l’escena. Crimp el serveix a cops, dur, sense quasi sang ni crits. El silenci, o la lamentació callada fan més mal que la pantoflada. Són més perilloses les noies quan canten cíniques amb cabell ben recollit amb els seus vestit lluents que quan s’estiren els cabells deixats anar, amb una capilaritat física que desactiva en certa manera aquella maldat carregada de fèl. De fet, Puyo ja havia practicat una altra escena de violència escènica amb Albert Mestres (Temps real, 2007). També en aquell temps el dolor no venia pels instants de violència domèstica, si no pels compassos d’espera, una partitura de l’amenaça (que també s’ha vist recentment al maratonià dispositiu Domestic violence al Lliure).

Per cert, l’ambigüitat de l’amo com un ciutadà respectable que podria compartir conversa afable sobre el canvi climàtic o sobre la conveniència de fer una dieta responsable amb els paradistes dels mercats és molt amarga. Una dualitat que, precisament, li hagués anat molt bé per bastir la revisió de Sebastià al Terra baixa. Reconstrucció d’un crim del pis d’adalt, a la Sala Gran. Puyo sempre fereix l’ànima per despertar-la, no pas per cap plaer sadista de fer mal o de rebre aquesta agressió. En aquest rebuig d’ésser natural que fuig del dolor propi i del veí, es revisen els comportaments portes endins i se n’extreu una calmada mirada al jo més fosc de cadascú. El seu és un retrat cruel de les aparents amables perversitats.