Oriol Genís és l’heroi que arriba triomfant de les seves guerres i s’enfronta al fantasma d’Ifigènia (que va haver de ser sacrificada per correspondre als déus que havien aplacat el vent i impedia salpar cap a Troia) i a la seva dona Clitemnestra. Ell, en realitat no vol res més que descansar. Viure en pau, fugir del centre de Poder o disfrutar-lo des de la comoditat d’una estança de repòs, d’un bany d’aigua calenta.

Durant tots els anys de conflicte, el palau ha anat prenen el seu rumb, distanciant-lo de les gestes i derrotes a Troia. I mirant de curar el crim d’Ifigènia. Iannis Ritsos en fa una versió transformant Agàmemnon en un general de la dicadura dels Coronelns grega (del 1967 al 1974, que duria l’escriptor a l’exili). Però en cap cas hi ha una traslació perquè el final d’Agamèmnon a mans de Clitemnestra no té res a veure amb la condemna a cadena perpètua d’uns coronels que mai van arrepentir-se del cop militar ue havia impedit la victòria de les forces d’esquerra a les urnes.

A l’Atrium, una sala en què la proximitat permet veure la intensiat actoral (que completen Cristina Martí Ninot i Zúbel Arana en els papers d’una Clitemnestra muda i resolutiva i d’una Ifigènia volàtil, que impregna el palau de dol pel seu record) es prcep, en canvi una estranya distàcia. I és que tot i que Genís mastegui cada emoció aportant el pes i la profundtat de la paraula queda distant en una trama èpica que fa molt poc de mirall a la societat actual. La interpretació es distancia de la sobreactuació que acaba resultant ridícula (Fedra, Una Iliada) però no atrapa com sí ho han fet altres treballs com Edipo rey, Antígona, Medea, entre molts exemples.

A l’Atrium es reviuen la trama i els versos amb la lentitut que permet veure com deixa astre la intensitat actoral però resulta sorprenentment impermeable a l’emoció dels espectadors. En la dramatúrgia hi ha faltat alguna clau que estirés les naus cap a les contradiccions d’aquest heroi vingut a menys. Sense vent, les naus (per molt ben armades que estiguin) no poden salpar.