Àngel Llàcer trasllada el drama rural de Terra baixa en una mena de balneari amb voluntat de fer més saludable (healthy) allò de banyar-se al riu o d’enfangar-se per treure’s les impureses de la pell. La veritat és que no aporta gaire res. Més aviat, sembla una broma quan es prova d’encadenar una porta que, fins llavors, mai s’havia fet servir i que pot representar (amb molt bona voluntat) el camí de la sortida a la llibertat. El treball actoral és desigual. Els monòlegs tenen la intensitat necessària però massa vegades no tenen l’escolta que requeriria per guanyar en densitat, en veritat.

El llop ha estat una feliç aventura televisiva, que ha trobat rebot al circuït professional. El reality a la catalana, presentat per Àngel Llàcer, era un cant als actors amateurs i al teatre clàssic amb Terra baixa, com a referent indiscutible. Vaj, com aquell dels cors de l’Oh, happy day! Van titular el programa El llop, per evidenciar la voluntat de fer una adaptació contemporània. El joc a la televisió va funcionar, segons prèdiques del share. Dins del sector teatral, es veia com una oportunitat triomfal per ensenyar el teatre entre bambolines i de fer-se atractiu. El bon reclam va fer que aparegués una gira. Que tot just ara ha acabat.

Els actors, protagonistes del programa de la temporada passada, són com tiets llunyans. Perquè van compartir menjador i se’ls hi ha agafat estima. Però ni el vestuari, ni les rentadores (per què funcionava tant bé l’aparell en el Maria Rosa de Carlota Subirós i ara semblen només una broma?) que centrifuguen silencioses els ajuden a fer-se seu el text. Està molt bé, això sí, que cadascú s’expressi amb el seu català. Aquest Terra baixa li hagués anat millor una lectura menys superficial. El valor d’aquesta producció s’esllangueix com el turisme de consum ràpid. El teatre no pot amagar en primers plans o en el·lipsis les escenes més insulses, les interpretacions més dèbils. Hi ha més talent però ha quedat estabornit per una posada en escena molt qüestionable; els gags (“tots, tooots”) cauen torrentera avall. L’escenari sempre té raó. La gent surt contenta perquè reconeix els intèrprets i perquè la trama de Guimerà s’aguanta ferma darrere de les estanteries de tovalloles i de clors de la piscina.