Marta Barceló ho ha tornat a fer. Amb una història senzilla de personatges aparentment ben normals fa esclatar una tempesta d’emocions. Jordi Casanovas no ha hagut de traslladar el cataclisme meteorològic de Zona inundable a l’escena. Només ha pogut tensar una història que fa un gir en explicar-se quin anunci atrau la filla a la mare. Lluïsa Castell és aquesta mare amatent a què torni la filla a casa, procurar que deixi de malparlar i que li exliqui les petites coses dle dia allò que la turmenta en el més pround del cor. Georgina Latre és una executiva feta a sí mateixa d’una empresa publicitària que té una sensació de fredor, que li impedeix estimar generosament. Són dues persones de caràcter distant però confessen en la intimitat que es necessiten. i decideixen provar de construir un espai de refugi comú. Diuen que les famílies no es trien. La classe mitjana, en canvi, sí que pot triar entre escalfar-se enfgegant la calefació o abraçant-se a una manta (potser suau i acabada d’estrenar o bé rossegada però amb l’encant d’haver escalfat abans generacions anteriors). La mare li ofereix la manta; la filla, prefereix la seguretat de la calefacció, que la pot graduar sensgons conveniència. Heus aquí el conflicte.

Tocar mare va guanyar el Torneig de Dramatúrgia del 2016. Com acostuma a passar, la peça era molt més breu i deuria tenir el moment del gir en què es escobreix aquesta relació especial entre aquesta mare i aquesta filla. Totes sempre s’han volgut sentir mares i filles però n n’han tingut oportunitat. O no, de la manera que elles desitjarien. En aquesta consttrucci´d’una nova relació s’estableixin les condicions (còmicament burocràtiques perquè el nou contracte sigui favorable a les dues parts). Durant tres anys aquella trobada, un tant insòlita, resulta ser fiable i totes dues estan disposades a seguir-la reafirmant. Però el frec convida a noves clàusules o millor, a confiar amb l’altre sense haver de detallar més precisions. Evidentment, la relació no podria ser només exitosa perquè en un escenari cal el conflicte per rebatre els personatges. I això és el que se serveix en safata. Sap moure’s entre la sensibilitat de persones ferides que es pensavn haver redimit la frustració de la seva vida amb l’humor d’una relacio artificiosa. Toni Cabré tambe ha escrit alguns textos (Lletra petita, col·lecció teatral Lleonard Muntaner) en què es juga als canvis absoluts d’identitat. Com si tota la part emocional es pogués intercanviar artificiosament, com qui canvia el motor del cotxe. De fet, Julién imagina un canvi radical d’un pressumpte terrorista a Bonobo i aquest protagonista acaba cremant-se, en part, les celles.

Barceló diu que sent magnetisme per les persones solitàries, que van fent la seva vida volent abraçar però no trobant amb qui fer-ho. com aqulla dona gran enigmpatica que es preocupa d’una particular ombra a Abans que arribi l’alemany. Només els creuaments dramàtcs de la vida els hi donen aquest escalf. Que no és de manta o de calefacció, Sino que és humana. I aquesta és la temperatura en la que Barceló s’hi desempallega millor. Amb una proposta formal clàssica fa molt fàcil identificar-s’hi i el públic pot arribar a reflexions d’una notable profunditat, pel contrast de la situacio amb els testimonis particulars de cada espectador/a.