Encara cueja l’última estrena aquí de la dramaturga Marta Barceló (Palma, 1973) amb l’obra «Zona inundable» (TNC) quan ja torna a intrigar els espectadors amb «Tocar mare», ara a la Sala Beckett, fins a tal punt que la trama de fons no permet que se’n pugui desvelar ni mica del moll de l’os que, conjuntament amb la vena també intrigant del director Jordi Casanovas, fan que rellueixin tots els vessants d’aquesta mare i aquesta filla que l’autora posa davant del mirall perquè, a píndoles, vagin representant i deixant anar tots els papers de tantes tipologies de mares i de tantes tipologies de filles.

Mares que volen ser mares, mares que no poden ser mares, mares que no volen ser mares, filles que volen tenir mares, filles que volen ser mares, filles que no són filles biològiques, filles que són filles adoptades, mares que adopten filles i mares que fan de mares biològiques d’altres filles i altres mares… i així podríem continuar fent tantes combinacions com volguéssim fins a l’infinit.

Marta Barceló ha fet una peça de cambra que s’engrandeix escènicament per la seva temàtica i també per la força expressiva de l’actriu Lluïsa Castell (la mare, prejubilada, feliç i optimista) i de l’actriu Georgina Latre (la filla, jove directora d’una productora audiovisual). Les dues mostren l’equilibri d’un contrast evident: la fredor d’un contracte signat en contraprestació a l’escalfor d’una abraçada.

Mare i filla mantenen també aquesta dualitat en un tempo que comença pel desenllaç, sense destapar el secret, en el moment que la filla intenta parlar amb la mare quan ja no sap si la pot escoltar, però els metges li han recomanat que no deixi de parlar-hi mentre encara tingui alè de vida.

Com a peça de cambra, l’obra transita davant d’una caixa de cortinatge que pot representar el tancament dels dos personatges i que també els dóna l’oportunitat de traspassar cadascun dels tres murs invislbles de la caixa sense impediments. Un attrezzo convencional d’un parell de mobles de saló i dues cadires marca els canvis d’ambientació del pis de la mare al pis de la filla.

I per amorosir-ho tot, una banda sonora de la cantautora Anna Roig que, per lligams de la terra del Penedès, ja havia col·laborat en una altra ocasió amb Jordi Casanovas, igual com amb les actrius Lluïsa Castell i Georgina Latre, a la celebrada obra «Vilafranca», també de caràcter familiar com «Tocar mare».

Rebla el clau de tot l’argument una cançó com aquell qui diu encara nova de trinca d’Anna Roig: «Una abraçada de mare / que et diu que te’n sortiràs, / si no et surt ja ho aprendràs, / si cal provar-ho mil vegades. / Una abraçada te la pot fer qualsevol / però no amb aquell consol de quan t’abraça una mare. / Una abraçada de mare / la pots sentir sempre al teu cor / si et saps tractar amb tant d’amor / com quan abraça una mare.»

Tota aquesta especulació de sentiments i una mica més hi ha dins de «Tocar mare», una obra que l’autora Marta Barceló ha titulat manllevant la frase d’una de les expressions de jocs infantils com el de “fet i amagar” on, quan qui hi juga i crida que ha “tocat mare”, el que vol dir és que s’ha salvat. (…)