A partir de l’obra de Virginia Woolf, especialment Una cambra pròpia de 1929 i el relat “La mort d’una arna”, les dues improvisadores comparteixen la cambra escènica per alliberar la seva creativitat artística i femenina. Es tracta d’una obra de maduresa per part de les dues creadores, que han sabut plasmar a través de la improvisació, la llibertat creativa que reivindicava Woolf per a les dones.

Trobo que la hibridació entre dansa i música estava molt ben reeixida, perquè cadascun dels llenguatges es desplegava per separat, però des d’un mateix concepte i una mateixa estètica, cosa que les permetia escoltar-se i dialogar l’una amb l’altra, tant la dansa amb la música com la música amb la dansa i ambdues alhora. En aquest sentit, la resta d’elements escènics eren bons acompanyants d’aquesta conversa: tant el vestuari (dissenyat per Gloria Trenadoi confeccionat per Marisa Gallardo) com l’espai escènic d’Ángela Lopezi la il·luminació d’Irene Cantero, que aconseguien un ambient d’intimitat i privadesa que recreava aquest espai propi que reivindicava Woolf, on arrecerar-se del món per escriure i crear lliurement. És cert, però, que es vacaure en una certa monotonia estètica, i que en més d’un moment s’hauria pogut acabar d’explorar el potencial dramatúrgic del joc que es produí entre la llum i l’escenografia.