El diàleg que s’estableix entre tots dos des de l’experimentació permanent a partir de la veu i el cos, evidencia la maduresa artística de tots dos, la capacitat d’anar directament a allò més essencial del flamenc i fer-ho aflorar en una infinitud de possibles manifestacions; un diàleg que se sosté en un ritme i musicalitats compartides, inaudibles, però perfectament identificables. És més, en la immediatesa d’aquesta creació dialogada, també es fa evident que cap dels dos és intèrpret de cap guió preconcebut, ni tan sols artistes productors d’una obra, sinó que ells mateixos són la seva obra, com a mínim sobre l’escenari. Aquesta originalitat, en tots els sentits de la paraula, que captivà al públic com ho van fer, escapa fins i tot a la definició de “mirada contemporània”, perquè tots dos parteixen de l’arrel i simplement es deixen travessar per l’essència de la tècnica i d’allò que no és tan tècnic.

De fet, el duet va portar l’atenció del públic al límit, tant pel ritme de l’espectacle, com per repetició i absència d’“acció”, posant en valor una forma de fer artística i una comprensió de l’art que defuig consideracions comercials: no es tracta d’entretenir, ni captar l’atenció, ni reproduir cap discurs aprés, sinó d’anar a l’arrel del flamenc i en tot cas, compartir aquesta recerca, no des de la intel·lectualitat de la tècnica, ni des de l’exhibicionisme de l’espectacle, sinó des del fons més visceral del flamenc, quelcom del tot intangible, tant als sentits com a l’intel·lecte, però totalment recognoscible en l’ànima de qualsevol espectador.