El musical de Ghost agafa l’estela de Pretty woman, El guardaespaldas o Fama (i encara esperem el retorn de Grease, en breu): pel·lícules que han impactat al cinema i que es reformulen en clau de musical. El reclam és evident; només cal farcir-lo d’unes cançons i coreografies que completin o s’ajustin mínimament a la trama del film conegut. En el cas de Ghost, calen els esfectes especials que són ben limitats a l’escena, sense chroma, talls de gravació o jocs de càmeres. La solució passa per elements fisics que es resolen, prncipalment amb jocs de llums, executats a la perfecció. Així és com es fa l’efecte de travessar portes, persones (propietat dels fantasmes) i també l’arribada dels mals esperits per arrossegar els dolentots cap a l’infern i el protagonista cap al Cel.

Ghost, de fet, ja va jugar amb un repartiment de luxe (Patrick Swayze, Demi Moore i Whoopi Gooldberg). en la producció estatal van estrenar-la Cristina Llorente i Roger Berruezo. Ara, aquesta parella estan protagonitzant Pretty woman a l’Apolo, mentre que els substitueixen, com a titulars, David Bustamante i Ricky Merino al Tívoli. Del muntatge cal celebvrr-ne la veu de la protagonista, l’humor amb què es tracten les germanes espiritistes i un espai escènic que, en consonància amb els efectes especials, juga a variar l’fecte d’unes parets laterals que passen de loft americà (tipus Company) a oficina bancària o galeria d’art i, encara en els laterals apareix el portal del criminal que rep un encàrrec i el Departament de policia on fer una denúncia més aviat surrealista. La coreografia no brilla i les interpretacions (sobretot a la primera part) es limiten a reproduir l’argument amb la màxima velocitat possible, sense cap matís ni construcció de personatge. Sí que hi ha una mica més d’aire (amb la mítica escena del torn de fang), alguna petita complexitat de la trama que, amb el desplegament d’efectes, ajuda a fer´la, si més bno, distreta.

Quan en una pel·lícula es destaquen els efectes especials, vol dir que les bases principals patinen. A Los miserables la desaparició de Javert és espectacular però no fa ombra a la trama i els personates aquest clàssic de Víctor Hugo. Dit això, Ghost, compleix la necessitat dels espectadors que vulguin veure l’obra de thriller romàntic adaptada a l’escena, que és e que vol la majoria de la platea que assisteix a aquestes funcions, pel que acaben aplaudint al final.