El dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) acaba d’estrenar el que es podria considerar, fins ara, la seva obra mestra. S’empara en el relat bíblic del «Llibre del Predicador» o «L’Eclesiastès» per bastir una faula moral amb «Fàtima», ambientada al barri del Raval de Barcelona, el seu barri de fa molts anys.

I ho fa potser volgudament perquè l’ambigüitat que encara perdura sobre la interpretació de «L’Eclesiastès» bascula entre el sentiment pessimista del fet que res no és etern i el sentiment optimista que incita a viure sense restriccions els plaers del present.

L’autor i director Jordi Prat i Coll —que ha publicat també ara la seva obra dramàtica completa, entre la qual es troba la celebrada peça anterior «M’hauríeu de pagar»— arriba a parlar de «L’Eclesiastès» com l’exemple de la vanitat que envolta la condició humana i, a més, amb la intenció de llençar una pista als espectadors, anomena la droga que circula pel barri de ficció de «Fàtima» amb el genèric del nom bíblic: “eclesiastès”.

Però encara hi ha més referències intencionals que guien els personatges de l’obra «Fàtima»: l’arrencada amb el vers del poema de la «Divina Comèdia» de Dante Alighieri: “Nel mezzo del cammin di nostra vita, mi ritrovai per una selva oscura ché la diritta via era smarrita…”, a banda del popular vers “topant de cap en una i altra soca…”, de «La vaca cega» de Joan Maragall.   

¿Vol dir tot això que «Fàtima» és una obra només apta per a entesos en el substrat literari i cultural de fons? En absolut. Ben al contrari, «Fàtima» és una esplendor de text, de registre poètic, de realisme màgic, d’interpretació, d’escenografia, d’il·luminació, de so, de vestuari i de concepció escènica.

¿Es pot demanar més? Crec que no. Simplement dir que, després de la fugaç arrencada del Grec’22 —tres úniques funcions—, l’actual temporada estable d’un mes al Teatre Lliure de Gràcia, en plena maduresa de rodatge, augura que és una d’aquelles peces que segurament es podrien afegir a l’agenda d’una possible futura recuperació i diria també que «Fàtima» té tota la potència espectacular per adaptar-se fins i tot escenogràficament  —impressionant disseny de Marc Salicrú— a la sala Fabià Puigserver de Montjuïc.

He començat dient que «Fàtima» era una faula moral i no és una classificació escollida a l’atzar. A «Fàtima» hi ha personatges de carn i os i hi ha també personatges de bestiari urbà poèticament humanitzat: una gavina malferida, un gat de carrer, una rata de claveguera… (aquí hi ha la mà artesanal de Martí Doy) i també de personatges propis d’una urbs vella encerclada i estigmatitzada per una urbs eixamplada: el camell que flirteja amb l’òpera, la matrona del barri addicta a les sessions de la Filmoteca (que porta directament al carrer Robadors), el pinxo de nit que busca sexe —“ensenya’m el cony!”, exigeix a la Fàtima llençada al carrer—, el mosso d’esquadra que escolta pacientment la companya de pis de Fàtima quan està en estat de xoc i que te una retirada al mateix pinxo de nit de carrer del principi (els espectadors entendran per què).

I tots, entrant i sortint, en una pujada a la glòria i una baixada als inferns a través d’un espectacular ram d’escales rònegues —que l’autor admet que s’imagina com les d’una plaça de Roma— emmarcades per un mur d’arcades que recorden l’antic i també el modern Lliure amb l’antic pont de tècnics dels temps més precaris que conserva encara l’antiga i renovada sala de Gràcia.

L’estructura de l’obra es basa sobretot en una successió de monòlegs de cadascun dels personatges, entrelligats com si fossin un diàleg amb Fàtima, aquesta noia de poble engolida per la gran ciutat i arrossegada a la desesperació i el buit de la droga i la prostitució.

Cal parlar primer de la força i brillantor de la protagonista de «Fàtima» (l’actriu Queralt Casasayas) que centra tot el relat amb un seguit d’intervencions que extreuen el millor del millor de l’actriu, en una interpretació que, sense forçar la trista caricatura de la prostitució, fuig del seu registre habitual com a actriu per portar-la a la submissió de l’“eclesiastès”, no la del llibre bíblic, vull dir de la droga batejada així per l’autor.

Al seu costat hi ha la sortida des de la trapa infernal del gat de carrer —¿hauria de dir sense sostre?— humanitzat admirablement per l’actor Jordi Figueras; el sorprenent paper caracteritzat com si fos sortida d’un relat de gènere fantàstic de la gavina ferida (l’actriu Tilda Espluga) —¿o potser hauria de dir veïna ferida?— que passa del terror de l’au rapinyaire a un efecte màgic d’alta volada poètica; el doble paper de l’actor Albert Ausellé (el del mosso i el del pinxo de nit); el xantatge sobre Fàtima del camell líric (l’actor Sergi Torrecilla); la sorpresa del breu monòleg de la dona de la Filmoteca (l’actriu Mercè Aránega) que aporta una airada de frescor i lluminositat enmig de les tenebres de l’infern ravalesc de l’obra; i finalment el debut de la jove actriu i cantant Daniela Fumadó que  —tot i haver participat amb La Petita Malumaluga, una companyia de teatre familiar— aquí broda amb boixets de punta de coixí el seu llançament com a actriu amb un monòleg de metralla sense punts ni comes, sense alè ni possibilitats de prendre aire per respirar i que tanca amb una peça cantada —els seus orígens són sobretot musicals— que arrodoneix el que representa una descoberta com a actriu revelació de la temporada. Tots són personatges en fase d’emergència per intentar sobreviure en un medi que els és hostil.

Diu «L’Eclesiastès» tot això que al llarg de l’obra «Fàtima» ressona com una paràbola:

“Tot té el seu moment. Sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir. Un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de matar i un temps de guarir. Un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure. Un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne. Un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar i un temps de perdre. Un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir. Un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar. Hi ha un temps de guerra i un temps de pau.”

Tota aquesta reflexió sobre el sentit de viure és el que hi ha també en aquesta «Fàtima», una obra que referma l’autor Jordi Prat i Coll com un dramaturg contemporani capaç de fer bon teatre sense haver de recórrer, sisplau per força, a la comèdia. (…)