Un dels nostres grans directors i dramaturgs és tot un polifacètic. Com ha de ser. Ja sigui inspirat en diversos gèneres o en Catalunya (“La rambla de les floristes”), submergint.se en els calvaris personals (“M’haurieu de pagar”), Jordi Prat i Coll s’ha convertit en un referent.

Ara, en plena escalada d’èxits i cada cop amb més seguidors, ens proposa un descens als inferns. Una mena de catarsi situada al Raval, indret que coneix prou bé. Si recordeu, per exemple la pel.lícula “La vampira del Raval”, evocareu una atmosfera fosca, tètrica i una galería imperdible de perdedors. Doncs Prat i Coll agafa una mostra així, li posa el seu segell personal (o experiències) i afegeix un toc de Bernard Marie Koltès, molt semblant al de “Roberto Zucco”…El resultat és “Fàtima”.

Aquí, és ben clar, no trobareu ni el retrat costumista de “La rambla de lesfloristes”ni tampoc l’amargor de “M’haurieu de pagar”, només per posar dos exemples. Més lluny encara, aquí desfila un seguit de personatges que potser ja hi eren al inferns, però se n’adonen que encara poden baixar més. Foscor, drogues, corrupció, abusos i, en definitiva, un retrat de perdedors sense cap mena d’esperança. Un panorama tètric.

Però, per què “Fàtima” no ens recordi altres obres de temàtica similar, cóm ho escenifica Jordi Prat i els seus? Doncs efectivament, tractant.se d’un descens, l’escenari del LLiure de Gràcia llueix unes grans escales que directament et porten a les profunditats, progressivament.

I allà enmig apareix una sublim Fàtima, una Queralt Cassasayas que ho borda, desesperada, irònica i que consumeix els pocs cartutxos que li queden. Tot un repte interpretatiu del qual se’n surt amb nota. Agressiva, sexual, passada de voltes, “tant se val el que foti o el que em fotin, no tinc sortida…ni vull tenir.la”.

Seria però, molt dur i poc digerible per l’espectador que l’obra només estigues cenrada en Fàtima, i per això hàbilment Prat i Coll introdueix d’altres personatges que, sí, alguns accentuen la cruesa del relat (el camell que frisa per l’òpera, un Sergi Torrecilla sempre tan sòlid, faci el que faci), però d’altres deixen respirar la història i fins i tot afegeixen l’humor. Em refereixo a l’indigent intel.lectual (Jordi Figueres), un home que s’enorgulleix de la seva situació per què disposa de temps per a tot, mentre que la resta d’humans, sempre angoixats per la feina o la vida, no tenen temps per a res.

I, capítol apart, Mercè Arànega. No descobrim aquí el seu talent, però són suficients deu minuts per què l’obra adquireixi un to distès que ajuda a que l’espectador agafi d’aire de cara al que haurà d’afrontar més tard. Arànega, l’espectadora de la Filmoteca on sempre coincideix amb personatges que no paren de fer spoilers durant la sessió, està superba. Com sempre.

I la resta de galería no es queda enrera: una terrorífica gavina (Tilda Espluga), el viciòs Albert Ausellé i fins arribar a la gran sorpresa, Daniela Fumadó, una noia descoberta per Jordi Prat pràcticament sortint de l’Institut del Teatre. En la seva primera aparició a l’escenari, al principi de l’obra, serà succionada per Fàtima, però en la recta final, en un dels moments estelars, descobrim un monòleg que a tots ens deixa bocabadats. Benvinguda, doncs, a una nova gran actriu de casa nostre.

Dura, crua, però tal com diu Prat i Coll “ningú ha dit que fos una comèdia”, “Fàtima” és de difícil digestió per la temàtica i deixa un gust molt amarg. Però és teatre del bo, i molt recomanable