David Selvas s’ha atrevit a fer una versió surrelista de la comèdia amarga Christopher Durang. Si l’autor nord.americà va gunayyar el Tony a la millor obra el 2013 amb La meravellosa família Hardwicke, l’adaptació catalana respondria millor a L’extraordinària famíia Hardwicke perquè la presència de la criada argentina Cassandra marca un to carregat d’esperits que ronden la mansió. Té un aire divertidament misteriós i de thriller de Javier Daulte. De fet, les T de Teatre van saltar dels seus exitosos monòlegs compartits a l’obra de trama amb aquest mateix autor (Com pot ser que t’estimi tant, TNC ,2007). Selvas repeteix l’operació de combinar T De Teatre (ja ho va fer a T’estimo si he begut) i hi col·loca Paula Jornet (La importància de ser Frank, Família (im)possible) , Alejandro Bordanove (Els homes i els dies, L’alegria) i la incombustible Lide Uranga (El loco y la camisa).

Txèkhov reivindicadva a tanislavsky que les seves peces eren comèdies socials. I trobav a faltar una posada en escena que apretés el riure. Ara, amb Durang, s’hi arriba de sobres a aquesta latitud. Ara, el dramaturg fa trampa perquè va introduint elements txekhovians com Nina, de La gavina, les referències a L’oncle Vània o a L’hort dels cirerers. Els tres germans (en realitat una d’ella és adoptada) s’han dedicat a cuidar els pares i la persona externa a guanyar diners al cinema (que és l’argument oposat a L’oncle Vània, per exemple).

La peça és estranya (extraordinària) per definció. Selvas ha hagut d’euilibrar un producte altament inflamable i fer-ho sense que perdin el to els personatges i els seus drames i misèries. Potser el resultat és una escena massa representada, en què costa identificar-se com a espectador (potser sí que es pot veure l’excentricitat d’algun cunyat o veí malcarat). Els girs de l’obra dificulten que la peça respiri amable, còmplice, propera i això fa que quedi un punt distant (i no hi tenen res a veure les cortines que van movent amunt i avall). En realitat, en aquella casa, qui controla la casa és Cassandra amb el joc dels esperits, els plats mal cuinats i els encàrrecs mal agafats de les trucades vitals. El desengany s’escola al cubell de residus; queda la brillantor d’una certa reconciliació de final feliç (entre una colla de personages perdedors).