La companyia Insectotròpics s’emmiralla en la mitologia grega per retratar l’actualitat. Ja ho van fer parcialment en aquella mena de Caixa de Pandora tràgica a Compra’m, pèrò ara ho fan amb la voluntat d’extrapolar el desig d’Orfeu de recuperar la seva enamorada (Eurídice) d’entre els morts, servint-se de la seva música. En l’espai estètic, el grup ha netejat l’espai (fins ara, sempre hi havia una estructura que ho embolcallava i que els acabava fent nosa) i ha incorporat la ´lricia. Orfeu (/i Eurídice), en xomptes d’arpa, canta i sedueix amb la veu de contratenor (i de soprano).

Si en l’assaig al Konvent de Berga el llenguatge ja funcionava però quedava massa amagat l’argument, ara s’és massa pedagògic perquè s’explica el mite al principi (amb uns retallables que pot recordar al deriri de Jordi Oriol de Rei Liró, Clàssics per a criatures) i posteriorment, en cada canvi d’escena. L’aparició dels robots per escaneljar els cossos d’Orfeu per al metavers recorda aquell Orlando furioso (Grec 2006) de Roland Olbeter que posterirorment faria El somni de Gulliver. El debat sobre la vida després de la mort plasmat en el metavers trasllada al debat de Perfectia de La Beatriz. Evidentment, Insectotròpics hi posa la seva dosi d’arts plàstiques, d’un treball de cinema live plàstic fet i retransmès en directe complex, i que funciona sovint per sobreexposició, per col·lapsar la pantalla d’imatges que permeten avançar la narrativa.

En l’estrena del Grec, li faltava densitat emocional al treball actoral. És molt probable que el rodatge permeti entrar molt més en el col·lapse dels personatges que combaten la mort, que no volen renunciar al seu amor i que sucumbiran en lam isèria per un error fatal final, quasi pueril. O potser hauran caigut en el parany de l’inframón que, en realitat, mai hagués permès la sortida (Com tampoc ho faria amb la Beatriu de Dante a Inferno de Castelluci, al 2009. O amb aquella Dolça Sodoma meva, de l’Espai Brossa, al 2016). En realitat, el treball d’Insectotròpics sovint deixa la presència dels personatges en un segon terme i, potser ara, en deixar buit l’escena els actors tenen un pes afegit is’hi troben més desprotegits. Ells són, a més conseqüència del destí fatal, poden fer ben poc per escapar-ne, per ser actius (encara que sigui Orpheu el que activi la cerca jugant amb el seu encanteri personal). Quan expressin la profunditat de les notes de comiat, per exemple, la peça tindrà un to molt més trasbalsador.