L’actor Ricard Farré (El bon policia, Les dones sàvies…) i el músic Àlex Pujols (Txarango) s’han unit per oferir una mena d’espectacle difícil de classificar perquè, sent música, no és pròpiament un concert i, sent teatre, tampoc és una obra a l’ús. Fins i tot el títol, Arribar i ploure, no sabem ben bé si és el del grup, el de la proposta en concret, o les dues coses. En qualsevol cas, es una carta de presentació de quelcom que apunta maneres i a la que caldrà estar atents perquè pot donar fruits interessants.

Els seus artífexs defineixen Arribar i ploure com un “concert dramàtic” una polisèmia que ja indica per quins verals va la cosa. La música vertebra un espectacle que també tira del teatre i de la interacció amb el públic. Temes com l’exitós Paraules d’antes o l’enganxadís Xof per tu s’hi combinen amb diàlegs, improvisació i dos protagonistes que s’interpreten a ells mateixos sense ser ben bé ells mateixos. Teatre, vaja.

La combinació funciona i el públic riu i s’ho passa bé, que és del que es tracta. Farré i Pujols gaudeixen de la idea, la química entre els dos és innegable i creixen en contacte directe amb el respectable. Una bona base per fer evolucionar el conjunt i explotar-ne el potencial. Caldrà, no obstant, aplicar-hi una mica de dramatúrgia, raspallar alguns tocs potser massa naïfs i potenciar-ne un mordent que ara tot just apunta i que queda molt maquillat per un excés d’amabilitat.