Israel Galván és capaç de ballar flamenc pedalant en una bici estàtica. Amb això ja està tot dit. La seva capacitat de construir ritmes, sovint de contrapuns al clave, al piano, o al final de tot (i només durant uns 20 minuts) amb les veus blanques de l’escolania de Montserrat. El su univers està de tornada de tot, però en cmptes de lluir orgullós la seva habilitat de fer sons amb els peus, però també repicant les mans al cos o fent petar els polze amb el cor a la velocitat del llamp. Com si fos una litúrgia, cada cop el ballarí dona pas a un quadre que estan il·liminats per uns faristols taronges i en un terra microfonat que queda amortiguat per una catifa blanca quadrada (i per un matalàs en un instant del treball). Galván balla però també juga amb el surrealisme pictòric, fent voleiar dards que es claven a terra o castanyoles que s’escampen com si fossin musclos. Un gust per anar tenyint l’espai d’elements com qui fa un plat a foc lent, escampant pètals de flors, taronges o, fins i tot un parell de sabates que retronen en caure. David Ymbernon (L’Odissea de Latung La la) és un artista plàstic que experimenta també a l’escena el seu univers bicolor de blanc i taronja i que, sense voler narrar cap conte, evoca jocs infantils que només utilitzen el seu autolimitat camp cromàtic. I que s’esllangueix amb un espai en el que han quedat els rastres de les seves intervencions, com un record que s’esvairà amb la darrera escombrada de l’escenari.

Els Seises és una dansa religiosa típica de Sevilla que s’oficia tres cops l’any. I que el fa un grup de 10 nens (antigament, n’eren sis, d’aqui ve el nom). és una partitura que enllaça amb la infància de Galván i també amb la realutat de l’Escolania (de vues blanques) de Montserrat. Certament, l’actuació de la trentena de cantaires (amb El cant dels ocells que posava els pèls de punta) es limita al final. Galván hi intervé amb bisturí, cedint el pes als nens i bastint una simpàtica resposta (com al Cuckoo, de Benjamin Britten en què els anells als dits fan d’ulls d’una mena de granota juganera): en realitat, és una mena de track afegit a un treball que ja tindria entitat (i durada) per sí mateix, sense la presència de l’Escolania. En aquest sentit, la darrera aparició de l’Orfeó Català amb Erritu va ser molt més justificada.

Israel Galván balla amb el clave i el piano, una veu en off (sovint apagada pel taconeo microfonat) en què pot cantar per la maledicció a una persona que se la vol mig degollada i dessagnant-se però sense maldat ni ràbia afegida. Ramon Martínez és una ombrade Galván. Si el bailaor fa veure que pica les mans, és Martínez el que fa petar els palmells. Helena Astolfi, per la seva banda, és la veu que anuncia una mena de psalm, dit sense esmà, com reiterariu, com si les paraules ja haguessin deixat de tenir significat i fos la musicalitat dels sons el que comptés a l’escena. Galván és un monstre que volta per tot el ón, i que fa sovint parada per Catalunya, entre el virtuosisme i una picada d’ullet irònica. Galván s’ho passat bé ballant i ho transmet al públic que s’excalama de com pot encaixar tantesAquesta temporada vinent, per exemple presentarà dos treballs anteriors: Mellizo doble i La consagració de la primavera. Però abans ja l’hem gaudit darrerament a molts altres títols com Sólo, Fla.co.men, La fiesta, Torobaka…