Avisen els del Grup de Folk que es va generar una gran discussió quan el marquès de Madureira va pujar al Cel i va desbancar els àngels del firmament (Meu Manuel). No ens podem imaginar què deuria passar en l’entrada de Duke Ellington. En tot cas, Marcel Tomàs amb Girona Jazz Project en fan una sonada gamberrada (i molt ben afinada) a l’escenari a Els colors de Duke Ellington. Cascai Teatre planteja habitualment una mirada amb molta comicitat, barrejant la peripècia quotidiana de l’espectador que no troba lloc per aparcar amb l’univers de referència cultural, sigui Shakespeare o Duke Ellington, per citar dos personatges recurrents de la seva darrera fornada. I, efectivament, la comèdia agraeix el gag que brilla i dringa per sobre de l’escena de fons. Ara, la funció és molt ambiciosa pel que fa al vestuari, el joc de llums, els recursos escenogràfics i el nombre de repartiment. I això que s’haguessin pogut justificar tirant amb un quintet com va començar Duke Ellington al Kentucky i, posteriorment al mític Cotton Club.

Marcel Tomàs pren el relleu del desaparegut Quim Lecina en el paper d’actor presentador que dóna claus dramatúrgiques a un concert i que l’eleva d’una simple bona interpretació. Permet que els músics juguin, s’ho passin bé i encomanin l’humor als espectadors. Si Lecina partia d’un gust més matisat, sempre en una cantonada i amb una carpeta de feltre vermell com a salvavides (emulant Mozart, la Rayuela de Cortázar, Fats Jam o Erik Satie), Tomàs ataca i se situa al centre sense manies. Canta, balla i dirigeix. Fa bromes i intercal·la converses amb el públic. Té moments que el públic reconeix com la ironia de Mag Lari. Però com als seus shows d’humor surrealista i cridaner (Trams) compta amb el seu còmplice de torn, que com si fos una partenaire d’un mag li fa d’antagónic. sovint en el paper d’excèntric o antiheroi. Els personatyges de tom,às són també còmics perquè, des de l’aparent brillantor i domini escènic es deixa ensopegar per peripècies ben humanes. El còmic compta amb un espectacle que es titula El comediant. Joel Joan (que també sovinteja un rol similar) ara ha estrenat El gran comediant. Hi ha un cert paral·lelisme en la seva comicitat. De fons, la banda emula Duke Ellington i no se sap què és cert i què parteix de la fantasia (identificava els instruments per colors, realment? Perquè disfressen el pianista d’una mena de Woody Allen si Duke era ben negre?). El resultat és un divertiment ben afinat, amb un enterrament divertidament patètic a so de dixieland. Que fa la flaire a actuació d’envelat de festa major.