Durant la pandèmia, amb el confinament domiciliari, els ciutadans comprovaven com els animals i la vegetació recuperava els espais comuns. Arraconats els vehicles, la Natura s’expandia.

Aquesta sensació, que també es reclama a Bark, té una coreografia preciosa dins dels carrers peatonals i places. City horses és un efectiu quadre en què grups de noies han après els moviments dels cavalls en estat salvatge i el reprodueixen. Amb el silenci que hi ha en un carrer abandonat, o en una montaya verge. Les participants, no somriuen, concentrades en els moviments, en les reaccions de les altres. Vesteixne pantalons i camisa d’un mateix color (de pell o de texans). Preferiblement, dels colors de cavalls naturals: blanc, negre, tons de marrons. I llueixen una cabellera lliure, que reacciona als cops de coll de la intèrpret.

Les accions es reprodueixen. Es va de la corredissa per un carreró al descans a una plaça. Llavors, tornen a agrupar-se, tocant-se suaument per les espatlles amb les esquenes i percebent els posibles perills o ganes de jugar de la resta del grup. Saltirons, cames alçant el genoll, braços que rarament toquen a terra però que s’acompassen amb el ritme de les cames. Caldra crear-hi una dramatúrgia? Encabir-hi una persona que els guiés? La poesia que genera aquesta llibertat no sembla aconsellar-ho, tot i que sí que es podría concebre si aquest moviment (com el de Mont de Dutor a Moviment d’Olot) hi preveu rèpliques. Els cavalls es mouen diferent d’una zona d’Europa o d’una altra? Canvia la seva acció si varien els carrers per on transiten lliurement?