Una pedra batega al centre de l’escena. Sense que ningú arribi a tocar-la en cap moment, proporciona un magnetisme especial. Al principi, pot ser reconeguda com a primera demostració de l’art (allò que és diferent i es guarda com a preciós). De seguida, s’erigeix com una mena de divinitat a adorar. Perquè sembla donar la raó a tot el que pregunten els humans. Tot, sense paraules. Sempre dialogant, d’un a un, amb aquest tòtem que els convoca i que, mica en mica, van orquestrant-ne un discurs. La força que agafa aquest element quasi subjuga la voluntat dels que l’envolten. Fins que, gràcies a moments lúcids d’un pensament crític, es comença a relativitzar, a qüestionar. És llavors quan apareixen, per tots els racons de l’escena, exemples similars que no han tingut aquesta veneració inicial. El càntir és l’exercici sublim. D’ell en brolla l’aigua beneïda, que purifica, que és compartida. Que és alliberadora. Però és finita a diferència de la font de Bajau i en comptes d’afrontar l’evidència es pretén emular, una altra vegada a una mena de conceptualitat falsejada que provoca el riure dels espectadors, però que té un punt de desesperació, d’autoengany dolorós. El viatge que es fa amb aquesta peça d’Intims és molt gran. Amb moments de complicitat, sobretot quan desenvolupen el que seria el seu himne primigeni (una mena de salm religiós per venerar el seu monolit). íntims sempre ha tngut un olfacte especial per apropar-se a l’ombra de direccions molt personals. Ara ho han fet de David Climent, un dels membres de Loscorderos.sl (Afasians). juguen amb la contundència i un surrealisme extrem.

Íntims Produccions insisteix en sembrar el seu propi llenguatge dramatúrgic. Després d’haver recolzat amb la paraula en els primers treballs d’El lloc, Wasted i Pool (no water), va llançar-se al buit a Fira Tàrrega amb Èter brota. Sorprèn que aquella peça (amb una instal·lació final de follets en una mena de paradís de conte) hagi tingut tant poca vida. En tot cas, ara hi tornen com a companyia resident a la Sala Beckett amb aquest treball, novament surrealista, que navega pel mim, el cant a cappella, i un joc impresionant de llums i de fums amb un desplegament de moviment final. És un paratge a un teatre de l’absurd, que fuig del llenguatge. Com Samuel Beckett, amb aquell SAM d’El Nacional No Ens Vol, al Versus Teatre (2006).

Aquest treball d’Intims mostra com tot i formar part d’una companyia i mantneir uns referents estètics similars, tenen diferents maneres de presentar-se a escena. El moviment final, volgudament patètic està tenyit de texturtes que grinyolen. No pot ser idèntc perquè no controlen el moviment i no poden allisar-lo com farien uns ballrins de contmeporània. Potser és bo que siguin tant diferents però llavors els hagués ajudat que, dins de cada actor hi hagués un personatge tipus, am els seus tòpics, els seus moviments repetitius que ajudessin a identificar-lo davant del públic. El treball que fa la companyia té moments sublims tot i que desconcerta per aquest desequilibri final. sempre, això sí, hi ha una intensa voluntat d’exposar-se honestament i e connectar amb el públic (encara que un teló o una malla faci de quarta paret física). El càntir, un element ben rural del tros lleidetà (d’on provenen i reivindiquen) és un preciós símbol de l’evolució humana. Fa angúnia que l’arraconem a l’estanteria com una raresa arqueològica, quan ens defineix com a mediterranis com el porró, el fuet i el pà amb tomaquet. Els íntims van dominant els tempos sense la paraula. S’augura una tercera aventura, ja definitiva, en aquest nou replà dramaturgic d’una companyia inquieta, honesta i generosa.