El dramaturg Guillem Clua és un mestre en acaronar les emocions i els sentiments. Ho fa amb la generositat d’exposar els seus sentiments i l’ofici de saber emocionar e pùblic evitant l’excés, com si fos un ceramista que va traient tot el que sobra d’una peça i la deixa despullada, tensa, que sopreèn en els seus canvis de volums si es gira l’objecte.

En la posada en escena de Jose Maria Mestres hi ha la voluntat de deixar que el llevat fermenti sense necessitat de forçar res. L’obra flueix i, en les pauses, creix i es palpa el respirar profund del públic. Els ulls brillen des que es va desembolicant la trama. La intriga es manté. Les ganes d’entendre què hi ha de cert i què hi ha de fals en aquesta aparent trobada fortuita d’un noi que vol assajar una cançó amb una venerada professora de cant. La inseguretat dels personatges fa que l topada sigui aparatosa, per moments, patètica. Però en el fons, tots tenen un dolor que neix de la mateixa absència. I la combinació aleatòria de plorar, empipar-se i amagar-se els guareix de les ferides.

Emma Vilarasau i Dafnis Balduz amaguen les pors i els secrets dels personatges. Hi ha un dolor que es respira en l’ambient, en els àlbums de fotos en les dedicatòries. Hi ha una carta que esdevé catàrtica. I un fet social (que per a la majoria de les persones seria un tràgic succés més i que, en realitat, és cabdal en aquesta situació).

Clua torna a tractar la incomprensió de la societat per a l’homosexualitat. Ha d’explicar que no és suficient l’aparent victòria legal, si no que cal compartir-la i celebrar-la com a demostració de llibertat universal. En el melodrama hi ha tocs de comèdia imprescindible per a què els personatges, els actors i el públic agafin una alenada d’aire per tornar a bussejar pel record i el dolor de la història. Ben diferent, doncs, del to dels Smiley (Smiley. Una història d’amor i Smiley, després de l’amor), retorna a l’amargor de Marburg. L’obra, com l’autor, procura entendre i empatitzar. Té l’encert de la proporció i una interpretació emocional, que prefereix plorar cap endins que no pas estripar l’ànima amb una batalla campal de retrets.

L’oreneta triga en arribar, a la primavera, i genera una sensació de pau i repòs a aquells qui la veuen. Aquesta obra genera una sensació similar, d’una celebració que no anul·la la ferida però l’acaricia. Clua sap tocar les cordes de l’arpa dels sentiments, combinant les dolces amb les amargues, les blanques amb les més greus. Commou.