I bloquejada vol dir que entra constantment en bucle. Aquest sí que és un bon experiment teatral, molt característic de l’autora, Caryl Churchill qui (entre altres coses) ja experimentava sobre el què pot passar.li als seus personatges en la més o menys recent “I només jo vaig escapar” (Magda Puyo).

I dic que aquí l’experiment sí que funciona per què té una base sòlida, un joc que no és nou però sí efectiu i que, com sempre, guanya amb una bona projecció escènica i una mangífica interpretació actoral.

Tot parteix d’una base simple: un matrimoni i una tieta esperen l’arribada de la filla dels primers, procedent d’Austràlia. Tots tres, amb una taula, un moble i una planta com a única companyia. I cadascun d’ells (Vanessa Segura, Albert Pérez i Alícia Puertas) imaginen cóm seran els pròxims minuts, i les reaccions, siguin veritat o no, fan posar la pell de gallina. La reacció de la mare (per exemple) és la real, o simplement el que ella pensa que voldria fer i no pot fer? O, en definitiva, ho fa? Amb aquest joc, a la vegada surrealista i maquiavèlic, transcorre una obra que provoca tot tipus de sensacions entre l’espectador: d’una banda, de cop i volta es troba desconcertat pel que està veient, per què un cop els personatges han projectat les seves pors o desitjos, tornen a la normalitat i la situació inicial es repeteix, entrant tots plegats en un perillòs bucle, del qual se’n surten magníficament. De l’altra, la mateixa situació pot arribar a provocar riatlles (i no son, afortunadament, del mateix tipus de “Terra Baixa”, sense anar més lluny). Finalment, tot plegat invaeix a l’espectador una sensació d’intranquil.litat pel que està veient, estàn tocant el moll de l’òs del nucli familiar, un nucli teòricament consistent però que s’ofega per tot arreu, en aquest cas.

En definitiva, així com a “I només jo vaig escapar”, la catàstrofe pot entrar (o no, segons com vagi la cosa) en la bombolla social, aquí ja ho ha fet en la familiar. Lucía del Greco i el seu equip ho han sabut transmetre perfectament i l’obra, curta, és una espiral de sensacions dominada pel “savoir faire”· dels actors, i en especial, de la Vanessa Segura i l’Albert Pérez. Un cop més Albert Pérez…No sé si us havia comentat ja alguna vegada que qualsevol obra amb ell m’agrada una mica més…