Quan hi ha una funció en la que només s’ha connectat cinc minuts (sent generosos) i la resta s’ha patit des del seient, cal preguntar-se per què s’ha dut a terme? Amb quina voluntat? Que pugui explicar la raó d’aquest desencontre personal amb la proposta artística. Sovint, les obres estan pensades per a un públic que no correspon amb un mateix, i és interessant fer aquest exercici. En aquest cas, costa pensar, amb sinceritat, per a qui es fa aquest muntatge. Hi vagin, en tot cas, si volen comprovar com un dard pot fallar estrepitosament en una plausible diana, a molt poca distància. Si volen veure un Terra baixa (tot i que amb aire de ressort turístic en crisi), esperin-se a la versió d’El llop de TV3 que, tot sembla indicar, que rodarà fort per Catalunya.

Roger Bernat explicava en la roda de premsa que volien homenatjar Fabià Puigserver reproduint el seu muntatge icònic, el que va deixar com a herència artística al Mercat de les Flors al 1990. Es veu que el director i escenògraf va preveure l’escenografia perquè es pogués habilitar al Lliure de Gràcia. La de Roger Bernat, podia ser una bona oportunitat, doncs. A més, que ho seleccioni l’equip artístic com a celebració dels 30 anys de la mort del fundador i ànima del Lliure així ho certificaria. Explica Roger Bernat (que hem celebrat idees enginyoses com Numax-Fagor-Plus, Please continue (Hamlet), la gamberrada Domini públic o la coreografia que movia el públic per reproduir La consagració de la primavera) que, com no hi havia notes de la direcció, han decidit fer-ne una reproducció a partir del video que va gravar RTVE. Han obviat preguntar per exemple, a l’ajudant de direcció Lluís Homar. Sigui dit de pas, el seu monòleg està a anys llum d’aquest experiment.

L’obra actual té una durada de 65 minuts i només hi intervenen sis actors (en comptes de la quinzena de l’original). No deuria ser pas el temps real, per tant hi ha hagut una retallada dràstica, que també ho és en la nòmina d’actors. De fet, alguns doblen personatge (que no passava en l’original). En aquesta reproducció, s’ha decidit que els actors no memoritzin ni empatitzin amb els personatges. Que n’ensenyin només la pell; una versió zombie, definien. Els actors, doncs, es mouen a partir de les ordres i les rèpliques que reben pels auriculars. I mirant els talls de vídeo que estan reproduint. Un grapat d’espectadors preferia distreure’s donant ‘esquena a l’escenari (i als actor) i comprovant si la veu s’adequava a la interpretació sentida a la imatge.

Puigserver, va decidir que Nuri fos una nena de 10 anys: La veu i les rèpliques eren d’una nena desperta i ingènua, que intuïa però no arribava a entendre tot el que succeïa en les converses dels grans. La tendresa de la imatge es veu ara reproduïda (a l’escena) com una caricatura (i l’actriu de més de 20 anys en tots els repartiments, entregada, no n’és pas culpable). Tampoc quan es produeixen les baralles fictícies. O els riures molt més elevats del que correspondrien perquè tingués una dosi de credibilitat el quadre al que diuen homenatjar. Els actors diuen el text amb l’entonació de l’època. Que encara resulta més contradictori quan van vestits de xandall. Nao Albet i Alba Pujol (que dissabte feien de Manelic i Marta, respectivament) han tastat adaptacions amb Rigola com La gavina, en la que ells vesteixen de carrer i es diuen pels seus noms i reconstrueixen les biografies dels personatges amb les seves pròpies. Aquesta traslació de Txèkhov al segle XXI és increïble, eficaç i preciosa. Ben lluny del que poden fer posant veu impostada i perseguint com marionetes les gesticulacions d’època, a partir d’un text de principis del segle XX d’Àngel Guimerà.

Roger Bernat va aclarir que necessitava actors perquè tenien tècnica per poder aguantar la tensió d’un melodrama. No ho podia fer amb espetadors de carrer, com en altres ocasions. Efectivament, el moment que se salva és la conversa amb la navalla (imaginària) pel mig de Manelic i la Marta. Però ho és perquè li posen l’ànima de la que provava fugir-ne el director. No hi ha espai escènic; no hi ha vestuari; ni caracterització; ni, pràcticament, il·luminació que vulgui emular l’original. Roger Bernat es disculpava que no n’havia quedat ni rastre dels originals. En definitiva, el que pot veure l’espectador és un primer assaig. I això, podria ser una pedra filosofal. Perquè segur que Puigserver (com el mateix Broggi que se’n considera influenciat per aquella baula i que converteix la sala d’assaig com un espai de confiança i màgic) deuria venerar-ho. Però l’actuació no permet tampoc respectar aquest temple on es cuina el treball de la companyia.

Res té sentit en aquesta obra. No se li veu la voluntat d’homenatge enlloc, per molt que en fos la seva intuïció. Hagués estat més honest que revelessin aquests desencontres i, en tot cas, que es programés tenint el compte el valor (de l’entrada) per advertir que és un experiment. Quan es localitza una mòmia, la càmera voldrà gravar la pell resseca. En realitat, el seu valor és tot el que l’embolcalla, el seu context. En aquest homenatge han volgut assenyalar la pel·lícula d’aquell Terra baixa i han deixat el públic ensenyant-li només el dit; ni tant sols li deixen triar en si miren el dit o la lluna. Un despropòsit que, confiem, no tornar a viure en anys. Llàstima.