(…) Arrenca l’obra i veiem els seus dos protagonistes amb la cara tapada per una gasa ennegrida, escoltem les veus distorsionades. Impera el desconcert, els intèrprets semblen les marionetes humanes d’una peça de Susanne Kennedy. Més tard, les seves cares es descobreixen, però continua imperant al traç de personatges el desconcert de Samuel Beckett i l’ansietat de Sarah Kane. La quotidianitat es descompon i els escenaris es desdibuixen. Escoltem ressons de l’esclat social xilè del 2019 (…)

El treball plàstic reforça el discurs metafòric, objectes de consum i altres elements de pastura per a les flames, com aquesta immensa muntanya de restes de pi, combustible per a una gran foguera renovadora que no arriba mai. Encaixen bé les interpretacions, la naturalitat desconcertant de Núria Lloansi –habitual de les creacions de Marta Galán– amb el desassossec enèrgic d’Héctor Morales. Com sol ser habitual en els llenguatges poc ortodoxos, alguna escena estirada i repetitiva ataca la paciència, sobretot cap al final, però no arriba a deslluir el centelleig d’un muntatge que crema per la seva complexitat i audàcia.

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’