L’esclavisme, que es va allargar durant centenars d’anys impulsat per magnats europeus per tenir mà d’obra barata a l’Amèrica Llatina, principalment, té unes terribles derivades. Avui, encara hi a programes de televisió que busquen restes de vaixells que transportaven or saquejat de les tribus americanes per a embellir les façanes dels casalots dels indianos d’arreu d’Europa. O barco mostra l’ossamenta d’una d’aquelles naus. una metàfora de 36 metres de llargada, palplantada a la plaça Margarida Xirgu, notant la breu llepada de sol d’un diumenge al migdia. Només en queda l’os, escampat amb la paciència d’un ritual per terra, ordenadament. mantenint la forma de l’esquelet, amb unes bigues de fusta ennegrides pel pas del temps i que podrien ensenyar rastres del dolor. La percussió greu i el rosegar dels peus dels intèrprets que creuen l’espinada del vaixell porten ben tatuada una veritat

O barco és, efectivament, un ritual. Una mena d’oració pels esclaus morts a la travessia i pels projectes de vida que es van veure arrencats de la seva comunitat i traslladada forçosament allà on calia força barata. Sense gaires contemplacions, menystenint el vincle humà de l’esclau i del negrer. Vides humanes com si fossin matèries primeres d’intercanvi, com si fossin animals de càrrega per a explotar territoris llunyans. Una deriva humana que, avui, se sustenta bona part de les famílies adinerades d’Occident. Però que, encara és més greu, manté en una situació de vulnerabilitat les comunitats indígenes de l’Amèrica Llatina (davant, en bona part, dels descendents dels colons que segueixen gaudint dels privilegis). També a l’Àfrica la colonització ha propiciat dues realitats: les que lluiten per sobreviure i els que van saber posicionar-se mentre es repartien banderes i es certificaven països mentre els europeus anaven traient el seu domini polític i militar (no pas l’econòmic) en aquelles terres.

L’esclavisme d’ahir es manté latent en la immigració d’avui. Una reflexió que no es troba (més que en el seu tronc essencial de l’oració: “Una vida, una mort, una humanitat, una igualtat…” que es recita reiteradament) en la denúncia de muntatge. I si cal admetre l’error de l’esclavisme d’ahir, no es pot perdre l’oportunitat de preocupar-se per l’emergència humanitària d’avui al Mediterrani. El ballarí, amb la seva companya, expressen amb uns moviments trencats una desesperació absoluta, un trencament amb la seva voluntat. No tenen opció a sobreviure que seguir remant cap on volen els colons, cavant les terres dels nous latifundistes de tota Amèrica.

No són menys terribles ni injustos els viatges del Tercer Mon cap a l’aparent Primer Món. Sigui pujant a peu per la Panamericana, sigui navegant amb bots sense rumb Mediterrani amunt. El Primer Mon no els vol rebre i els hi dóna l’esquena, tant com pot. Obvia que van ser (i són, encara) territoris explotats per les grans empreses que blanquegen la seva riquesa fent de mecenes o amaguen les riqueses en inversions. Les raons de la immigració són el nou esclavisme: ara no són els que necessiten mà d’obra els que aprofiten d’aquest comerç. No els cal. La fantasia del món segur del Primer Món i les màfies fan la resta. Els que arriben han patit violacions similars a la dels seus avis. I compten, durant anys, amb la mateixa inseguretat jurídica que els seus pares. El color de la pell els delata, els fa vulnerables davant del Poder. O boat és una homilia sense sermó., Cada espectador s’ho analitza internament. I, si cal, les xerrades posteriors que demostren les desigualats evidents a cada ciutat on es representa, deixen un rastre evident de desigualats. Té el debat fèrtil de les sessions de verbatim. Rellegeix les formes d’emancipar la víctima de l’opressor i l’observador poric del clàssic teatre de l’oprimit.