El foc és un element de la Natura incontrolable. A l’Amazònia s’aprofita ovint per alliberar extenses zones i poder plantar-hi més tard. Les cendres són un abonament molt bo per als arbres de la nova plantació. Però, sovint, aquesta voracitat en voler disposar d’espai lliure acaba girant la sort i cremant els poblats veïns. La dramaturga i directora Manuela infante vol treure el pes de l’humà i provar d’escoltar altres elements no humans existents a la Terra, com és la vegetació (Estado vegetal) o fins i tot, les pedres. A Fuego, fuego, la realitat és que aquesta posada en escena (amb bones troballes com el quadre negre d’inici i blanc final) acaba depenent massa de la paraula, de les obsessions dels personatges, que acaben resultant simplistes, reiteratives i recremades com el carbó. Són onades de foc que passen u cop i un altre sobre un terreny erm i que, en comptes de fertilitzar poesia o reflexió, mostra una devastació estèril.

Carme Portaceli ha iniciat la col·laboració del TNC amb el festival de Santiago de Xile, Teatro a Mil, amb aquest muntatge, de Manuela Infante. Sovint, és regenerador provar noves teatralitats i barrejar-les amb la realitat local. A Fuego Fuego, l’equip artístic d’Infante incorpora els tècnics del TNC i l’actriu Núria Lloansi. Treballen, aparentment, un quadre conceptual transformant el capitalisme voraç forma de foc. Les víctimes són la Natura i els desvalguts. Des d’aquest punt de partida vàlid van desgranant-se diferents formes en què el foc ha acabat amb la dissidència. Sigui a l’Edat Mitjana amb les bruixes. O sigui en l’actualitat, amb les plantacions de monocultiu. Per contra, i això li dóna un aire que podria fer encendre espurnes ben properes, planteja la legitimació del foc com a forma de defensa: En l’obra se citen les barricades xilenes que, al cap d’un parell d’anys, han comportar un canvi de govern progressista. Són contenidors com els que van cremar després de la sentència de l’1-O i que una determinada premsa va considerar violència i va titllar d’inadmissible. Ara, les de Xile, sembla que cap mitjà estatal les hagi blasmat amb aquella contundència. En aquesta contradicció hi havia matèria per fer fruir una dramatúrgia que afiancés dues realitats antagòniques a banda i banda del planeta.

El maltracte de la Natura per part de l’home (i sobretot, sota la forma del capitalisme) s’ha pogut veure amb altres peces com La Ruta de la Palta de projecte Ingenu o la trilogia d’Azkona i Toloza: Extraños mares arden, Tierras del Sud i Teatro Amazonas . Aquesta nova proposta juga amb l’habilitat de retratar el quadre d’inici sense paraules, mostrtant un espai vulnerable, devastat,una parella cremada i sense rastre. Es tanca donant significació a l’espectacularitat d’una muntanya de xips de pi (escorça de pi): És el moment del relat del conte absurd. Del salt a la revolució i a una certa venjança. És revolució si és el desvalgut que parla; és venjança si les paraules provenen del foc.