Tres amics es troben en un descampat. Ja no són els infants d’ahir. És el seu espai de transgressió, el racó de la ciutat que el consistori obvia en les seves triomfals visites electorals. Els cubells de pintura i aquells palets (i les botelles escampades per tot arreu) formen part de la identitat de tres amics que, en realitat, es callen moltes coses. La trama, escrita i dirigida per Xavi Buxeda i Marcet, va desvetllant-ne algunes. El mèrit de Qui estigui lliure és que deixa alguns racons perquè el públic pugui imaginar què hi ha en els buits dels personatges. I en aquestes ombres arrelin situacions personals d’aquella infància entre nostàlgica i dolorosa. Una trobada amistosa, de provar de guarir ferides com a Karaoke Elusia i (de fet, tot i que en una generació molt és allunyada de Les irresponsables, l’escenari que queda tapat a La Villarroel per aquests passis off).

Juan Marsé s’inspirava amb les aventures de la infància (les aventis) per entendre com era cada adult. El seu mon literari gratava, sovint, per aquells racons de la memòria, com va pujar a escena Oriol Broggi fa uns anys al Lliure de Gràcia (Adiós a la infancia, una aventi de Marsé). Les infàncies arrelen en diferents espais temporals, en diferents paisatges, però sovint se solidifiquen en espais frontera, de risc, de coneixement de l’altre i reconeixement d’un mateix. Per això, ara, a Qui estigui lliure es presenta una situació paral·lela a la vida insinuada pels records. És una aventi en un segle XXI en degradació, molta anys després de les històries de polis i franquisme de’n Marsé; però que també podrien passar en el mateix cotxe esventrat al Carmel, de’n Marsé.

Tothom té una ombra que el fa vulnerable, una por que s’enganxa a l’ànima com una aventi que l’identifica: Per a l’Àlex (Pau Escobar) és la por a ferir-se amb un ferro rovellat; La Carla (Paula Jornet), que algun dia desaparegui el seu espai secret; El Pol (Nil Cardoner), una sexualitat que amaga. Aquestes pors modifiquen la relació amb els altres companys. Hi ha secrets que mai s’explicaran i que queden intuïts (com podria ser l’amor incomprès de Carla o l’ambició social de l’Àlex,que el fa secundar accions de les que després se n’arrepentirà).

És un treball molt cru que deixa molt despullada la interpretació dels actors i això els fa molt vulnerables. Les funcions els hi donaran la consistència per defensar la ingenuïtat dels seus personatges. De fons, hi ha una agressió a una parella d’homosexuals. Una violència descarnada, impune, bestial com aquella de Le mani forti , al 2008, (interpretada per una camaleònica Mercè Martínez). Aquesta aparent duresa, molt aspra, s’intueix des del primer moment i, amb aquesta sensació incòmoda, ja no venen de gust recordar borratxeres ni confessar-se secrets. Les portes del castell es tanquen. La violència és el recurs que troben aquests perdedors desorientats per a refugiar-se.