L’equip de Parking Shakespeare, amb Marc Artigau de detonant, aconsegueix signar una delirant comèdia que fa un retrat càustic de la Catalunya dels anys 80. Jugant amb els tòpics d’un país que anava recuperant l’alè en la primera transició política ensenya les parts més vergonyants amb una crueltat quasi ingènua. És divertit veure com la peripècia, amb hipnosis incloses, va revelant una corrupció convertida en llenguatge clau (Mare superiora, missals cap a Andorra…) que, segons revela la Justícia ara (tres dècades més tard!), servien per perpetuar un exercici sistèmic mafiós del clan dels Pujol-Ferrussola. Si més no, presumptament, fins que alguna sentència no declari el contrari. Marc Artigau ha tingut l’enginy d’anar retirant la pell del fuet, del cap a la cua, per poder fer un entrepà amb tomàquet i ben oliós, dins d’un taller mecànic greixós i carregat de peces de segona mà. La comèdia delata que classe treballadora i catalana (que s’alinea amb la de celebrar la primera comunió, les cançons del Cau escolta, el Timbaler del Bruc i el Floquet de neu o el Barça de les Copes dels Reis) va viure hipnotitzat 23 anys sota la presidència de’n Pujol. El corredor de karts no pretén fer cap peça denúncia, si no riure’ns de la nostra ceguesa. I de com, tot i la voluntat d’esbombar els abusos, al final, va acabar sent més pragmàtic callar i sumar-se al sistema com un crosta que tapa el desfalc. Lluïsa Cunillé ja va fer una farsa incendiària amb un cotxe que patia una avaria anant cap a Andorra (Fronteres). Artigau té més vista i, aconsegueix que el públic empatitzi amb els protagonistes, descentrant els desfalcadors i aliant-se amb uns dissortats mecànics de bona pasta i mans brutes i endurides pel treball.

És la primera vegada que Parking Shakespeare (la companyia que actua cada estiu a la plaça dels Til·lers fent comèdies del dramaturg d’Stratford) interpreta una peça contemporània d’un autor català en la seva temporada d’hivern. També, que s’atreveix amb una comèdia (a les temporades del Parking d’hivern hi sovintegen adaptacions d’obres fosques, dramàtiques, implacables, com ara Woyzeck, Pornografia, Déu és bellesa, Les males persones, Eduard II, Pell de mercuri) i que han arribat a una maduresa interpretativa en la que saben trobar os a cada situació. El públic disfruta de les atzagaiades i aplaudeix la sortida cabaretera de la Mare de Déu de Núria. Com en l’adaptació d’Els Jocs Florals de Canprosa, a càrrec de Jordi Prat i Coll, es pot fer escarni de la mateixa Moreneta perquè, abans, s’ha signat un pacte de complicitat i s’entén que el codi és delirant.

Marc Artigau signa una peça que casa molt bé amb el seu món de ficció estratosfèrica (Una habitació buida; Ballar (és l’únic que) ens salvarà, Un mosquit petit…) Fuig, aquest cop, de la transcendència d’altres obres seves com Alba (o el jardí de les delícies) o l’èpica Caïm i Abel. Artigau se sent a gust construint una ficció a partir d’imatges generacionals (com l’aliniació del Barça) i salpebrant-ho amb les notícies que es filtren des dels tribunals. És un autor àgil, que alterna presència a la ràdio i novel·les. En aquest títol sentencia una generació ingènua de joves que es van creure amb la força del nacionalisme del peix al cove. No era suficient. Però, amb aquella base de peus de fang sembla difícil superar el fangar, però com diu Martí i Pol (amb una cínica ironia dita per un dels clan Pujol de l’escena: Tot està per fer i tot és possible). Hi ha una majoria d’electors que ballen tant el Libre de Nino Bravo i com canten a pulmó les cançons xiruqueres d’Els Esquirols, que es rebel·len, avui, si Pedro Sánchez vol usar els versos del poeta de Sarrià de Ter, per baixar el seu sufflé independentista, acotant aquest mateix poema al vers del “Som on som”, en un acte al Liceu de convidats de pont aeri, complaents. Des d’El corredor de karts es comprova que la societat catalana té prou estómac per riure’s de les misèries pròpies, sense per què renunciar al “Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara.” Certament, Artigau atorga als seus petits personatges de guinyol (els 4 germans del taller mecànic) un final menys èpic. Però queda el temps que separa aquells protagonistes dels 80 en la revolució dels somriures del 2017 per pensar que ells trobarien raons per desempallegar-se de la servitud.