Dic «JJJ» perquè darrere el divo Llorenç Tortosa, actor de ficció i gran comediant que dóna raó al títol d’aquesta obra, hi ha en realitat Joel Joan Juvé (Barcelona, 1970), actor també polifacètic que ha tocat totes les tecles possibles des de la interpretació, a la direcció, la producció, el cinema, la televisió i la iniciativa gremial com és, i cal recordar-ho, l’Acadèmia del Cinema Català.

Si hi ha una sala teatral de la cartellera, aquests dies de noves restriccions i òmicrons desbocats, on els espectadors eixamplen més els pulmons de tant riure, aquesta és la sala del Teatre Goya on «El gran comediant» mostra les claus del que ha de ser una comèdia de bulevard sota el segell de la qualitat tant actoral com argumental.

La qualitat argumental té l’autoria del tàndem que formen el mateix Joel Joan i Hèctor Claramunt. Sembla que s’hagin dit: «¿I quina una en podrìem fer ara després d’“El pare de la núvia” o “Escape Room”?» I han optat per mirar-se el melic de la professió —ja passava a la sèrie «El crac»— mentre, tot fent broma, faran creure que el que expliquen és una exageració pròpia del registre de la comèdia però que cada vegada més regira les entranyes de la realitat del sector.

I la qualitat actoral l’encerta una vegada més amb el mateix Joel Joan de protagonista —pletòric malgrat el batí de seda fina d’anar per casa— i l’actor Xavi Mira —bon jan i fidel amic— fent d’ase dels cops i parella de rèpliques i contrarèpliques, al costat de l’actriu Sandra Monclús, que aquesta vegada interpreta el paper de la dona del gran comediant i no amaga, amb un cert conformisme, que el seu diví marit és un masclista, o encara el lampista d’origen de l’est, l’actor Eduard Muntada, i la dona rossa de rigor que interpreta l’actriu Àfrica Alonso.

Però no ens enganyem, malgrat el paper en algun moment provocador d’aquests últims tres, fa la impressió que «El gran comediant» s’hauria pogut enllestir només amb les batzegades entre aquest parell d’amics de l’ànima —no tan estranys com aquella “estranya parella”—, en Llorenç Tortosa (Joel Joan), actor de tragèdies de Shakespeare fins al moll de l’os, i l’Ernest (Xavi Mira), també actor, però en hores baixes i a punt de llençar la tovallola.

I aquesta és la clau de la comèdia: la fina maroma que cal traspassar entre l’amistat de dos actors i la bona acció de Llorenç Tortosa animant l’Ernest perquè s’hi repensi i no deixi les taules i el cuquet de l’enveja, no tan sana com hauria de ser entre dos amics de l’ànima, quan fruit de la ruleta de la vida, que ja se sap que és una tómbola, a l’Ernest, salvat de la foscor del pou, sobtadament, totes li ponen, fins i tot amb la crida de Hollywood. I això quan el gran comediant que és el divo Llorenç Tortosa s’ha passat la vida professional trepitjant escenaris i camerinos de Catalunya i l’únic indret estranger on ha arribat ha estat en una de les parròquies del Principat d’Andorra.

Hi ha a «El gran comediant» l’encert de jugar amb referents pròxims i sense por a esqueixar-los. Aquest és un recurs que no falla mai perquè riure’s d’un mateix és sa, però fer-ho de tot allò que es considera intocable i que potser es té encimbellat en un altar amb espelmes enceses encara ho és més.

Joel Joan i Hèctor Claramunt han marcat amb un traç gruixut el recorregut de la comèdia: comença amunt, baixa una mica, però enganya i de seguida puja i puja i puja i encara puja més perquè quan sembla que ja ha passat tot el que havia de passar, encara en passa una altra de més grossa. L’histrionisme hi és ben justificat aquesta vegada. I quan s’acaba i n’hi hauria prou amb el fosc final, espetega de propina un número musical de colofó, que és el que es mereix tot un divo com el gran comediant. (…)