Carles Sans ha fet un espectacle que serveix d’àlbum d’anècdotes de Tricicle. Fa broma que, per fi, està sol a l’escena. Però en realitat, es percep que té nostàlgia dels seus companys i, en certa manera, del cuquet de l’escenari. Sans, amb el suport de José Corbacho com a director, va trenant les anècdotes, com qui explica una tirallonga d’acudits en una sobretaula, amb gin-tònics i begudes estomacals d’alta graduació.

L’actor, efectivament, fa una volta més als típics monòlegs (tot i que juguin amb una estructura similar). I és que, al costat del seu discurs (que necessitaria donar-li diferents ritmes per fer més imprevisible el gag), hi introdueix el gest característic de Tricicle. Diu que no en farà servir, però és el seu ADN. La gràcia és que Sans assumeix el mim dels seus companys a partir dels seus posats clàssics (com el ball estirat de Paco Mir o el somriure aparentment trencador de’n Joan Gràcia). Ell revela que el trio és conegut com el grasset, el calbet i el guapo, i que sovint es confonien amb els de La Trinca en els seus viatges. Fora dels escenaris, van anar deixant bromes que, són molt sonores en una sobretaula, però d’un gust relatiu amb els dissortats innocents (siguin les intèrprets japoneses, les fans que els aturen pel carrer o el de primera filera que s’adorm, sense pretendre-ho). Ara, els que sí que aplaudeixen ben joiosos són els que s’han gastat una picossada amb l’entrada: com més cara, més han de riure per amortitzar, diu irreverentment provocador. En realitat, és lícita aquesta caricatura perquè, comença rient-se de sí mateix com a propietari d’un nàpia superlatva i editant les fotografies on se’l veia de jove fent publicitat per a Chiquilín.

El Tricicle sempre ha estat un trio d’humor blanc molt estimat per a tot tipus de públic. Sans, estira el grau de l’humor amb els acudits políticament incorrectes. Està en el seu dret perquè s’està reinventant amb la paraula. Ell, diu, hagués volgut convèncer la seva companyia a donar-se el gust pel text. Certament a Hits, l’espectacle que s’acomiadaven, la van introduir. Però el més celebrat és la veu en off i les situacions que creaven un surrealisme sublim amb uns antiherois patèticament divertits. Que sempre en resulten perdedors (i, en realitat, són els guanyadors en aconseguir els favors del riure de l’audiència). Però això ja son figues d’un altre paner. Sans, ara, juga també amb fotos històriques del grup i amb el ciclorama incorporant colors, imatges i recursos audiovisuals per fer més convincent l’anècdota. Sans es revela com un convidat perfecte per allargar sobretaules. Segurament, li sap greu estar sol però troba la companyia, sempre disposada, del públic. I celebra, ara sí, de la paraula (que no ha de per què matar el seu mim característic).  També a L’èxit de la temporada diferents intèrprets d’El Terrat van voler-se reinventar i, al final, van rebre el màxim d’aplaudiments quan es revestien del Chiquiliquatre i companyia.