La Bella Otero completa el seu díptic al Tantarantana (després d’una ambiciosa i intrigant Enterrando a Dodot) amb un treball que apel·la a una certa racionalitzacio de l’amor. És, evidentment, un tema molt tocat i també es pot coniderar agosarat procurar donar una nova pàtina a la relació de parella. La particularitat que bona part de la relació s’hagi de viure a distància recorda el film 10.000Km. El seu joc de compartir exercicis de iogaper videoconferència, com qui anul·la l’espai, evoca a la reflexió de Núria Guiu (Likes, Spiritual boyfriends). Recentment, també en van fer una lectura, probablement més performàtica els de VVAA a This is real love.

Ara, parlen des del singular de la primera persona i plantejant l’estabilitat d’una relació enmig d’un camp de margarides (les flors que es defullen amb el clàssic sí-no). Més enllà de l’argumentació química (com aquella lúdica i generosa peça d’Exercicis d’amor, de Pont Flotant (Fira Tàrrega, 2009)

Les discussions amargues per zoom, els comiats físics sempre amb una certa rancunia; les decisions d’obrir la relació per no castigar laltra i després comprovar el mal que fereix a la parella són alguns dels aspectes que permeten jugar amb aquest dispositium tanbt naïf com sincer. Respon bé a la ingenuïtat del primer amor i, paradoxalment, a una reflexió prou profunda sobre les conseqüències d’estima en una tercera persona.

Certament, la peça pivota en la relació entre Pablo i Emma. Diu que són parella i que s’estimen. Però, entremig, passa tot un mar de dubtes, d’inseguretats, de decisions que arrraconen l’amor pel deure professional. Pel mig, juguen a saltar pel parc (localitzat, casualment) qué es el millor lloc de París en el record d’ell. S’adona que tot el mapa de la capital francesa té sentit perquè ella l’ha acompanyat passejant. Tant simple, tant directe, tant eficaç. Tan tendre.