Vist el dissabte, 6 de novembre de 2021 al Mas Fonollar, de Santa Coloma de Gramenet. Dins de la programació del Festival RBLS de Barcelona.

El títol de l’espectacle es refereix, sense cap mena de dubte, al veritable protagonista a l’escenari, que no és altre que un contenidor ‘tunejat‘ que de forma divertida agafa vida i, encara que sigui sense paraules, ens diu moltes coses durant l’espectacle.

La base de la trama és la d’un videojoc en directe, que l’actor únic ha de jugar, per a conèixer tots els estadis de l’odi. Des del que ens surt de forma inconscient, de vegades de coses o éssers que ningú ho diria (es pregunta al públic) i com aquest es va alimentant en els nivells següents, fins a ser destructiu.

La participació activa d’alguns dels espectadors pot ser divertida de vegades, fins que, com va passar en la funció de Santa Coloma, a un d’ells se’l sotmet a una pressió (agreujada pels watts de potència sonora) que fa que marxi plorant de l’escenari. Cal tenir en compte que molta gent se sent cohibida ja només pel fet de sortir davant de tota la resta. I no és estrany, doncs en el desig de resultar impactant per a una audiència jove, que sembla que ja està de tornada i ha perdut interès per tot el que no siguin les pantalles, ha de modular-se igualment, i decidir com es serveix el conflicte que esclata dalt de l’escena.

També resulta curiós com hi ha d’haver, per un sol intèrpret, no menys de 4 persones, en aquest cas ben visibles, portant el comandament, no només de l’objecte inanimat central, sinó també del contacte amb el públic, via whatsapp, al qual s’anima des del principi a no desar els mòbils, sinó a fer-ne ús durant tota l’estona. 

La conclusió personal d’aquest exercici de veure néixer i créixer l’odi davant dels nostres ulls, és que d’odi només en hi ha un, i tant és exercir-lo en persona com a través de les xarxes socials i mitjans digitals. Es percep una intenció moralitzadora i ètica cap als adolescents (destinataris innegables) a través d’enfrontar-los a la veritable cara d’aquesta emoció bàsica. Per cert, tots utilitzen constantment passamuntanyes de colors, que al adults ens poden recordar rodes de premsa, posem per cas, de l’IRA, i que entenc que signifiquen l’anonimat a les xarxes. 

Però podria dir-se que cal mesurar com s’envien els missatges, i sobretot la durada d’alguns moments, sobretot del primer tram, fins que entenem de què anirà tot, ja que escurçant-los una mica, quedaria un espectacle més rodó.

En certs aspectes, podria recordar els inicis de la Fura, cercant nous camins i vehicles d’expressió, però adaptant-se als joves dels nostres temps, i com no, contribuint a la necessària reflexió sobre cap a on anem. Pot resultar força estimulant quan es trobi el to adient.

I per cert, l’actuació vista es va fer a un pati, a l’exterior, amb públic (poc) per 3 costats i a peu pla. Caldrà veure com és en un escenari a la italiana, si és el cas.