De tots colors

Si mirem una o moltes fotografies del gran Ducke Ellington ens adonem de seguida del seu caràcter festiu i acolorit. Crec que és l’home de jazz que més somriu. I això qualla amb un altre home el somriure del qual s’encomana directament al públic. Sí, efectivament, en Marcel Tomàs. Res estrany, seria fàcil imaginar-se’ls plegats en un gran xou. Què dic imaginar-se’ls! Això és un fet, un fet anomenat Els colors de Duke Ellington.

No hi ha dubte que Marcel Tomàs (Cascai Teatre) fa un salt admirable i passa dels espectacles de petit format a un de gran format. Bé, cal tenir en compte que El pianista de l’oceà, ja va ser un pas previ a Els colors de Duke Ellington. Aquell bonic espectacle, una mena de recorregut per la història de la música popular del segle XX, en forma de cafè-concert. Fruit d’aquella esplèndida col·laboració penso que en va sortir la idea per aquest ambiciós i sensacional nou projecte. Així doncs, Cascai Teatre i Girona Jazz Project presenten un espectacle teatralitzat, divertit i glamurós, jo diria que esparpillant, on el teatre i la música uneixen sinèrgies per acostar el món del jazz a tots els públics.

Si l’eix de la funció és la figura i la música de Ducke Ellington, la roda n’és l’humor i el bon fer del mestre de cerimònies. Tot i que hi ha un polsim d’història i d’autobiografia el motor sembla ser la força vital que ens dona el jazz, l’alegria consubstancial del seu ritme i el joc vibrant que encaixa a les mil meravelles amb l’estil i la flegma personal d’en Marcel Tomàs, que ho impregna tot. En el seu imaginari tot és possible, des de la improvització i la ganyota, les bufonades són esques per trencar-se de riure. Una manera d’entendre la comèdia que recull tot tipus de tècnica interpretativa, però que passa amb esplèndida naturalitat pel seu ésser particular. D’aquí ve l’univers propi de Marcel Tomàs, tan reconeixible, autèntic, alegre i encoratjador. I d’aquí l’enfilall de seguidors. El que em té cada vegada més fascinat, però, és aquesta cosa que genera Tomàs en el públic, que enardit pel clown irreprimible que du a dins desvetlla a la grada una gatzara en paral·lel.

Els colors de Duke Ellington és un gran espectacle, un xou per xalar i passar-s’ho la mar de bé, grans i petits, amb sorpreses a dojo i uns músics de primera. El so és magnífic i la festa està servida. No hi ha dubte que aquesta orquestra embogida i delirant ha de continuar. Un antídot contra qualsevol tipus d’estat depressiu o d’avorriment. Llarga vida a la policromia.