Jordi Oriol tanca la seva trllogia de trames de Shakespeare amb aquest particular Marc-Beth: La mala dicció. Està ben trobat perquè no hi hauria trama sanguinària sense la lady del costat. El protagonista seria només un general escocès més que havia tingut un malson sense la seva muller que el tempta a fer realitat el somni, a forçar el destí. Jordi Oriol podria haver tancat la trilogia amb un Ricard III i pronosticant “el meu regne va cap avall” (pervertint la frase “el meu regne per un cavall”) abans de la caiguda definitiva del teló però ha preferit jugar amb el personatge més maleït (però no geperut, com l’anterior) per la parròquia teatral. Com a tràgic final, Jordi Oriol arremet amb tot. Fins i tot amb el d’adalt l’alt-vertí-gen (Xavier Albertí ha estat el director de les tres): Fereix de mor el seu rei, que abans l’havia inclinat cap a grans honors i celebrades batalles (també amb encàrrecs al TNC com La niña gorda de’n Rusiñol o amb Esquerdes, parracs, enderrocs que signaria Oriol amb tot un Carles Santos) i s’erigeix com el nou amo de les seves paraules i fets.

El dramaturg, director i actor compta de nou amb Carles Pedragosa (un habitual a les producions de la companyia IndiGest i que ja l’acompanyava a L’empestat, premi BBVA de teatre 2017 i que també despunta com a actor excèntric a Europa Bull) i amb Paula Malia (Mafia, La importància de ser Frank, o directora musical de F.A.M.Y.L.I.A, com un dels puntals de The Mamzelles). Són un trio estàtic ben curiós que pràcticament no es mouen tot i que transmeten els dobles sentits amb una dicció ben clara (trencant el perill del títol; sovint elpúblic critica les darreres fornades d’actors de cine i de tele que no saben projectar la veu a l’escena) i una intenció actoral sublim. Viuen en la nit del cel estrellat i rimen pensaments i contradiccions existencialistes divertides amb les notes i uns instruments que podrien haver sortit del més enllà. El treball aconsegueix retorçar les paraules per a quadres dramàtics com la pèrdua del fill. El to i la cantarella dringa de la mateixa manera però les paraules, llavors, agafen una densitat i profunditat que s’escapa de la divertida superficialitat juganera: es demostra que aquesta provatura té recorregut també, puntualment, per a quadres carregats de dolor i abisme emocional.

El perill de les obres de Jordi Oriol és que sempre hi ha plecs dels jocs de paraules per descobrir. Que recomanaria una segona assistència per detectar quina idea s’ha quedat en les vores del vestit. El dramaturg s’inspira en la trama de Shakespeare, és clar, però força les paraules a què reflexionin sobre fets d’actualitat (des de la mascareta de la pandèmia per veure teatre a platea fins a les amenaces del canvi climàtic). Hi ha un efecte Jordi Oriol malaltís. Que dura, ben bé, 48 hores, pel cap baix. Tothom vol entrar a jugar a deconstruir les paraules i trobar-hi significats antagònics. Com qui juga contínuament a l’Enigmàrius provant de trobar la paraula d’una definició surrealista. Aquest joc reivindica i dignifica la paraula, encara que sigui per pervertir-la. Per això, Shakespeare és una deu inabastable, perquè pertany a un teatre isabelí on es mata l’ètica esquifida. I els reis i descendents cauen entre caixes (és “evident”, si li arranques les dents, el personatge quedarà com un avi desdentat). Com es diu a La mala dició de l’amor s’agafa l’a-morT i s’arrenca l’última lletra. Així, com una daga, aquesta es clava enmig de la moral, per a esdevenir-la MorTal.

Les bruixes adverteixen que el regnat de Macbeth s’allargarà fins que el bosc ataqui el seu castell. Sembla un destí impossible. Jordi Oriol, com aquest Marc-Beth, caurà sucumbit per les paraules. Se li amunteguen al seu voltant, traient-li la respiració i tot significat. La Natura cuidarà l’Univers millor que l’home. La humanitat, mentre, es deixarà enganyar per les paraules que, buides, es converteixen en arma llancívola, dins d’una cova i amb unes ombres terrorífiques que recordin el mite de Plató. La paraula va enaltir l’home; l’home ha estripat tant els mots que els hi ha tret el sentit. Tràgica (i lúcida) conseqüència que aboca l’escena a l’absurd. Un hi veu una tifarada, la vol pronunciar per avisar als companys, diu “merdra” com aquell Ubú rei d’Alfred Jarry, s’hi ensopega i hi cau a sobre, ben empastifat. Lady convida a que el general acapari el Fat (el destí). Tots tres fan un trio i, davant la mort de l’Alt-vertígen poden aclamar que han triomFAT. Hi vagin i entendran millor l’acobàcia hiperbòlica lingüística.