Cadascú té la seva adolescència i és inútil i pretensiós pensar que cinc noies poden sumar el compendi de joventuts rebels possibles contemporànies. Per això, és un encert que la directora Alicia Gorina i la dramaturga Eleonora Herder hagin reescrit el record de Les verges suïcides (i de com va impactar en la seva adolescència) a partir dels noms i peripècies de cada una de les actrius seleccionades. De fet, la peça és un mirall que recull la imatge de l’altre. I que parteix d’una ficció: Uns homes recorden als anys 90 com van viure el suïcidi de les cinc germanes Lisbon, 20 anys enrere. En aquest joc de reflexos hi deu haver el de l’equip artístic i, finalment, el de les cinc joves, que el viuen en present.

Un suïcidi és un comportament passional, que resol un conflicte que sembla insuperable. No es pot considerar irreflexiu perquè són habituals les cartes de suïcidis (es va fer un espectacle a partir de cartes, com les de Kurt Cobain, abans de deixar escapar la vida a Suicide notes). En la joventut és imprescindible preguntar-s’ho tot i saber-se de quin equip es forma part. També el suïcidi és una de les variables de la vida, que es desfulla al davant dels adolescents. Les cinc actrius alternen el seu testimoni en encarnar la vida (més o menys breu) de les Lisbon. Sembla que per consolidar una opinió davant dels altres, s’exigeixi una segona volta a la reflexió. I, potser per això, els comentaris surten afinats d’entonació, justificats al màxim i, en aquest sentit, menys espontanis. Connecta molt bé amb les propostes de la directora en què hi ha un pes racional important en unes posades en escena que floten en un espai indeterminat (Watching Peeping Tom, In Wonderland, Si Déu és bellesa, la bellesa existeix? que desembocaria amb Déu és bellesa). Fins i tot, en certa manera a Solitud feia un viatge inusual de les adaptacions més clàssiques per la rudesa de Caterina Albert i una paraula que seduïa. Però per sentir la veu fresca dels adolescents, la menys mediatitzada possible, és bo jugar a la fórmula de Didier Ruiz que impedeix que la memoritzin (2015, com a possibilitat).

El títol (malèvolament rebuscat) indica que és una percepció molt concreta. L’om és un arbre que, al final donarà pau i sentenciarà la Vida. En l’obra, es viu una certa seducció pel suïcidi, es veu com una acció rebel, valenta, encara que no procuri justificar-la. Potser peces de verbatim com
No m’oblideu mai ajuden a recollir el dolor d’un entorn que no és la caricatura que ensenya el film. És encertat (i divertit ) que Mia Esteva i Joan Carreras facin el paper d’adults que presuposen les cinc Lisbon però les distancia d’un cant a la vida, que es mereixerien totes. I que aquest isolament les condemna (més enllà de l’argument de la pel·lícula). El cel els hi cau al damunt, sí. Però la pregunta és saber si aquesta baixada dels estels del gimnàs és tràgica o, en canvi, és viscuda amb una poètica seductora, com embriagadora.

La peça és dura, com un cop de destral a la base d’un om. Però també sap trobar moments poètics i d’altres de còmics que doten de ritme un muntatge que (com quasi tots) podria ser menys llarg. La reacció del públic no és emocional, explossiva, com a Paisajes para no colorear si no, més aviat cerebral, mesurada com la proposta que acaben de veure. Sí que és cert que es dona veu en primera persona a les joves (a diferència de l’intent de La malaltia, també amb un suïcidi i unes frustracions ben palpables de la temporada passada). Per últim, una reflexió: Nao Albet i Marcel Borràs van fer un espectacle al Radicals Lliure (és cert que la dimensió era molt menor a l’aposta d’avui): anaven a l’institut encara i ensenyaven què feien amb els seus col·legues, els dissabtes a la tarda (Teenager experience, 2007). Han calgut 15 anys més per poder sentir la veu i la preocupació de les adolescents, i mediatizada per una sensible dramaturga i directora. Afortunadament, hi ha altres creadores que s’expressen fora de les estructures públiques (Elles. Cosas de chicas, per citar un espectacle en actiu). Hi ha camp per oferir les mateixes oportunitats a tothom (que destil·len talent).