Hi ha un magnetisme especial difícil d’explicar. Aparentment, podria semblar un exercici formal però, interpretat en la buidor d’una nau en què el so reverbera i que permet veure que hi ha vida quotidiana darrere els finestrals de la nau Albiñana de Terrassa, aconseguix un punt màgic. Són només 4 veus que llancen afinadament cops de veu, sense ni tant sols provar de transmetre ni una paraula. Hi ha una quietud pasmosa, els braços caiguts. La mirada neutra, concentrada. El so ho travessa tot. Sense l’èpica de la cançó dels Amics de les Arts (que dona nom a la crítica), la veu va enfilant i dotant de ritme i modulant les intensitats al llarg de la peça. La quietud permet veure el mínim. Com ara, el joc de mirades i els mínims desplaçaments (que van fent-se més complexos i envolvents cap al final del treball).

Aguanten el quadre al màxim, com qui sap cacular fins a quan pot durar la pausa sense que el púbic desconnecti. Van aportant informació, accions mínimes per bastir una peça existencialista i molt espiritual. És bonic veure com de contrast, a la terrassa del davant, hi ha una dona que estén les coixineres sense saber que forma part del desenfocament del quadre. El quartet arriba, finalment a un mínim contacte, quasi una carícia que, en el minimalisme anterior, sembla quasi excessiu.

El treball de We are (t)here forma part d’un díptic amb I’m (t)here. Ara té forma de quartet i, aparentment, permet multiplicar les accions, donar més profunditat a cada partitura, eixamplar les veus que sonen totes orgàniques, naturals, immediates. I amb una afinació destacable. Aurora Bauzà i Pere Jou formen un duet amb moltes inquietuds que es mouen entre les sales de concerts i els escenaris. Ells van fer, per exemple, tot l’espai sonor (i actuaven en directe) en les funcions d’Aquella nit a la Villarroel. Sens dubte, un espai i format molt diferent, també molt solvent, que demostra la versatilitat del seu univers musical. Si ells volen, se’ls pot pronosticar una trajectòria molt àmplia i oberta. En aquest espai, es mouen també els Cabosanroque que van anar eliminant la presencialitat del concert (Música a màquina, 2007) per multiplicar l’enginyeria sonora (No em va fer Joan Brossa, Dimonis).

Bauzà/Jou Exploren fins quan deixen de sentir el ressó d’un cop de veu i com el retorn ha absorbit l’ànima de l’espai on s’ha deixat anar el cop d’aire a través de les cordes vocals. Magnètic, poètic.