És una llàstima però la peça que tè moments interessants de trapezi, equilibri sobre cadires, llençament de ganivets i un cert contorsionisme no rutlla. i no ho fa perquè volen bastir les iferents acrobàcieds amb una trama. És molt habitual aquesta fórmula al teatre contemporan i però, com a Desdèmona d’Alba Sarraute o a Peix de Tomeu Amer cal un mínim d’interpretació i de fixar bé els personatges per explotar la comicitat, el drama o el que es vulgui. Ara, a trenzadas s’hi intueix una intuïció però fallen en tapar-se les unes a les altres, en tenir major potència com a clowns, en posar un micròfon inalàmvbric perquè es pugui sentir la conversa (prou intrascendent, sigui dit de pas) daquesta relació entre les tres components. Com si fossin tres cosines que volen fer una copmanyia de circ però que no es posen d’acord ni tant sols amb la música de fons. Pot ser pop, lírica o salsa.

Sí que encerten en deixar el millor exercici pel final. Quan ja no cal insistir massa en la trama i ja es pot disfrutar sím plement de l’exercici de trapezi. L’entusiasme, això sí, domina el quadre i la peripècia tant simple, atrapa la canalla que riu cada patacada.