Un duet amb una interpretació fina, ajustada, que mostra dues maneres de dansar i una aparent discussió sobre quina forma artística s’ha d’imposar a l’escena. Però hi faltsa molt brou i cal ensenyar molt millor quin és el debat. Es tracta d’una peça breu que, aparentment, podria créixer en una peça de major dramatúrgia i en la que hi caben (i s’hi recomanen) poder ensenyar els seus antagonismes. El final, resol, de forma ben abstractales seves cpntradiccions. com l’energia positiva i negativa s¡’atrauen perquè totes dues beuen de les mateixes ganes de ballar. Les dues formes en tot cas, juguen amb les torsions del cos, amb els llargs despla+çents i en mantenir-se amb la verticalitat.

Los Moñekos van converttir en dansa una lluita, en la seva clau de dansa còmica (Yi-ha i We-ding!). Buida però vistosa i que diverteix a la canalla. La patacada sempre ha estat un recurs (i només cal pensar en el Mort de riure, de Los Galindos, per exemple).

Aquest treball, en tot cas, planteja una çnova forma de lluita, emulant les competicions de hip hoip i només apuntant-ne puntualment en la seva coreografia. No hi ha l’espectacularitat ni l’exhibicionisme, si no una estima per allà com es balla, per allò que s’és. Senzill, s’intueixen molt més plecs que facin complexa i més interessant.