Projecte Ingenu ha volgut homenatjar Lorca. Rescatar-lo d’on està desaparegut i enterrar-lo com es mereix el poeta i dramaturg. Volen retrobar el Lorca que ja van saber traslladar a una contemporaneïtat simbòlica a Yerma (2017). En aquest cas, però, a la companyia, li ha pogut la recerca de nous llenguatges. I s’ha acabat enboirant. D’una idea concreta (un àlbum de casament, amb sempre rostres feliços) que insinua el text de Lorca n’extrapolen una recerca amb la càmera i els focus de contrast. Arrisca, de nou, amb un format que ja s’intuïa a Infaust (2018) i La dona pantera (2019). El repte d’aquesta companyia, formada amb la voluntat d’experimentar amb les fronteres del llenguatge, perd intensitat aquest cop, en quedar massa subjugat per la càmera en directe. Sí que aconsegueix alguns plans remarcables en aquesta mena d’àlbum de fotos de casament (com la mirada fortuïta entre la núvia i l’antic amant), però li arrenca la calidesa, el bategar tràgic dels personatges de Federico García Lorca. Projecte Ingenu, que havia anat essencialitzant el format, fins a eliminar-hi la paraula (com, el 2018, amb Vaig ser Pròsper, premiat amb el BBVA 2021, en què transformaven l’adaptació de La Tempesta en una mena de coreografia), s’ha embarbussat amb els focus i els sets.

La música electrònica, en canvi, sí que amara i bressola el drama que va tenyint la festa en funerals de joves apassionats. No molesta que les tonade spopulars passin pel tamís de l’electrònic. De fet, recorden prou a una celebrada Infanticida de Neus Pàmies (membre de la com,panyia). Si parlem de produccions de membres de la companyia, Martí Salvat intevenia a Winnipeg, una peça de reivindicació històrica en qu`pe l’ús de la càmera era constant però no obviava la proximitat amb el públic, sense deixar els actors a la penombra ni molestar-se amb el moviment de trípodes i focus. Es pot jugar a representar però ha de quedar clar el codi i s’ha de donar les pautes al públic per veure qui parla, què diu, què sent. I sense algú que estigui amatent a la seva resposta, són prèdiques que ressonen, lamentablement, en el buit.

Lorca reclamava la llibertat dels gitanos i proclamava el teatre i la poesia per donar valors als camperols, menys privilegiats, que vivien sota el caciquisme des de feia generacions. La contradicció de sentiments (basada en uns fets reals) a Bodas de sangre no pot ser pesada, moralista, sinó carregada de desig insatisfet. I per això la mirada entre l’amant i la núvia acapara la força d’aquest àlbum de traïcions. La fúria de Lorca no necessita massa actualitzacions. Però sí cal donar-li la intensitat que reclama. Ho demostrava Broggi amb el cavall en la seva versió a la Biblioteca de Catalunya el 2017.

Tampoc s’entén gaire a què ve incrustar la biografia dolorosa de García Lorca. Procuren anar avançant la història en paral·lel, des de celebració de la vida a la tragèdia final. Bé que aquest mes d’agost es commemoren els 85 anys de la mort i desaparició del poeta. Però això ja seria motiu per a una peça pròpia (com ja va fer Pep Tosar a Federico García, també jugant amb el flamenc de recurs) o el mateix Pepe Rubianes a Lorca eran todos. O amb els Sonets d’Amor oscuro, en què s’establia un amor frustrat profund. Al final, això sí, l’obra catalitza el desig de poder enterrar el cos desaparegut en un preciós quadre final.