Nadia Beugré defineix la llibertat com “una cosa no donada. Un risc que s’ha de prendre . Una lluita que cal fer”. I aquest risc, i les conseqüències que se’n van derivar de la seva decisió, els va assumir per complert el mig miler de dones que , l’any 1949, va participar a la ciutat de Grand-Bassam en una marxa que tenia com a objectiu exigir l’alliberament del nombrós grup de militants anticolonialistes que havien estat empresonats (sense cap mena de judici de per mig)  per les autoritats locals al servei de la metròpoli. En aquell moment, la metròpoli de la qual depenia Costa d’Ivory i de la qual no es va poder independitzar per complert fins l’any 1960, era França. I sota domini francès, aquelles dones destinades a convertir-se en símbol d’una doble lluita ( la lluita contra la colonització, i la lluita per a l’alliberament de la dona africana) , van ser durament apallissades. Beugré, per cert, va adquirir  part de la seva formació com a ballarina i coreògrafa a l’Ecole des Sables fundada a Senegal per la llegendària Germaine Acogny ,que ha vingut a coincidir aquests mateixos dies a la programació del molt africà Grec d’enguany. I malgrat formar part d’una altra generació, també ella s’ha mogut sempre, com la mateixa Acogny, entre les seves arrels africanes i els vincles amb l’antiga metròpoli, tot desenvolupant a França bona part de la seva activitat professional.

Doncs , i encara que en cap moment se les esmenti en concret , aquelles dones rebels i apallissades són també el punt de partida al voltant del qual Beugré ha construït una proposta escènica que a cada ciutat en la qual es representa canvia de protagonistes. I és que a cadascun d’aquests llocs , la representació és el resultat final d’un taller en el qual hi participen dones locals no necessàriament vinculades al món de la dansa. I tot i no estar ni de lluny exposades al perill al qual s’exposaven les seves antecessores, també elles estan disposades a assumir la seva quota de risc. Ja per començar, estan disposades a rebre al públic corrent per l’espai escènic i a no deixar de córrer al llarg de tota la primera part de la proposta. Com diu Nadia, cal córrer, i córrer i córrer, res més que córrer; cal córrer perquè “ les dones són corredores perpètues a les quals res no pot aturar”. I mentre corren sense pausa, de les seves goles comencen a sortir crits engrescadors que semblen una crida a no deixar  per a res que l’esgotament físic aturi la seva marxa alliberadora, i els cossos  es van alliberant alhora de la roba que oprimeix els seus pits. Quelcom que , traspassant fronteres, en té alguna cosa de gest de complicitat amb aquelles feministes nord-americanes del 1968 que , realitzant una acció després repetida  en infinitat d’ocasions, es van posar a cremar els seus sostenidors mentre a prop del lloc on elles feien la foguera, es disputava l’elecció de Miss Amèrica.

 Però les intèrprets reunides per Beugré no en cremen cap , de sostenidor. Ben al contrari:  els sostenidors són aquí tota l’estona presents, formant una mena de muntanya de roba que arribat el tram final de la proposta es desplega per tal d’adquirir tota la seva significació. I que alçada cap el sostre, acaba dibuixant gràcies a la llum un singular paisatge de tonalitats verdes . Tot plegat mentre la percussionista Sali Diabaté exhibeix per últim cop el seu domini del djembe i el balafon … i assumeix també la seva part de ris, tocant uns instruments que tradicionalment, estan reservats de forma exclusiva per als homes. Beugré aconsegueix visualitzar amb notable  força tot el simbolisme d’aquesta cursa esgotadora en la qual hi cap també el moment que evoca el ritual, entès  com a acte col·lectiu que tot connectant amb les arrels agafa alhora un tarannà alliberador. I  tot el simbolisme d’aquestes peces de roba que projecten la seva ombra damunt d’un grup de dones que està trencant subjeccions repressores sabent molt bé que sense risc no hi ha llibertat.