«Rhum», «Rhümia», «Rhumans»… Com una declinació llatina, però amb nas vermell. Des del 2014, i en memòria del malaguanyat pallasso “Monti” (Joan Montanyès, Barcelona, 1965 – 2013), una colla d’amics i col·laboradors va crear un espectacle de pallassos, «Rhum», que portava al límit la hilaritat que “Monti” havia destil·lat a la pista. Monti estava molt relacionat amb el circ de teatre, per herència familiar, i no és estrany que els seus seguidors mantinguessin també aquesta línia.

La iniciativa, que segurament va començar pensant que seria efímera, contràriament va perdurar en el temps. Així, el 2016 es va crear un segon espectacle, «Rhümia», i el 2018, es va repetir amb un tercer, «Rhumans». Aquests tres espectacles, que han comptat en general sempre amb la complicitat dels Festivals Grec, han reunit en el temps més de 50.000 espectadors en diversos escenaris, una xifra prou respectable perquè la companyia es plantegés ara fer una mena d’antologia dels millors números dels tres espectacles anteriors, com aquell qui els hagués posat a marinar en un celler i en sortís l’actual, un «Gran reserva» que els mateixos someliers, com ells s’autoanomenen, donen a tastar als espectadors veterans i els més novells.

¿Serà l’últim espectacle de l’aventura iniciada fa set anys? Ells mateixos donen a entendre que sí. Si el món del teatre no ho té fàcil, i encara menys en temps de restriccions sanitàries, el món del circ està sempre travessant la corda fluixa. «Gran reserva» té el solatge del xampany envellit a la bóta fins a obtenir una qualitat que el fa únic. La seva textura no enganya el paladar.

«Gran reserva» conserva la picaresca del pallasso llest i el pallasso ingenu, els jocs de paraules onomatopeiques d’una llengua que encara no s’ha inventat però que ja té nom, “montinià”, les bromes perilloses que no fan mal, la trama narrativa que l’acosta al gènere teatral, l’empremta que hi va deixar “Monti”, que estava perfilant i arrodonint «Rhum» amb el director Martí Torras Mayneris, quan el càncer que el rosegava, el maig del 2013, va poder més que tota la seva força de viure, de fer estimar, de fer riure i de fer plorar que “Monti” abocava a la pista.

És impossible veure la troupe actual sense pensar en “Monti” i, sobretot, veure entre la troupe l’actoràs Jordi Martínez, oncle matern de “Monti” a la vida real. ¿Jordi Martínez es va posar el nas vermell perquè era oncle de “Monti” o “Monti” es va fer pallasso perquè ja hi era l’oncle Jordi Martínez?

Tota la troupe s’ha abocat aquests anys “a muehte”, com deia sovint “Monti” en els seus gags, a fer que «Rhum», «Rhümia», «Rhumans» declinessin en llatí i amb nas vermell, amb humor no només per fer riure sinó també per fer plorar, que és el gran secret del do del pallasso. En un escenari teatral, els números de l’actual «Gran reserva» agafen un aire encara més poètic, d’humor més seriós, de màgia més desmitificada, de dramatúrgia més explicativa i per això s’eleven al clàssic i, de rebot, fan que el clown de pista i el circ en general també s’elevin amb ells com un gènere teatral que no ha mort i que no pensa morir mai mentre hi hagi un nas vermell que faci veure el món del dret i del revés. (…)