Wakatt (El temps d’ara, traduït lliurement) posa els ballarins en una mena de canvi d’era. El model social es mostra caduc, que ja no provoca interacció entre els personatges i que veuen atònicts i sense rebel·lar-se una execució terrorista (un personatge de Carrer Robadors també en quedaria captivat fins a perdre-hi el cap). La música assenyala que hi ha un canvi, una transformació i que e nou apareix una certa pugna, una baralla coreogràfica urbana amb un punt de provocvació que aconsegueix desencallar la quietud gelada i exasperant inicial. El coreògraf Serge Aimé Coulibaly, optimista per naturalesa confessava a la roda de premsa, descriu una nova era en què els personatges ballen conuntament, amb harmonia i felicitat. Han superat la crisi, deixant enrere part de la seva vida, i es preparen a viureen plenitud. Però, de colofó torna l’amenaça en forma d’home bomba.I és que per a l’artista d eBurkina Faso el terrorisme sempre està latent; no saps mai qui es convertirà en assassí al cap d’uns mesos de caure en aquelles xarxes. La peça, amb 10 ballarins a escena té moments de gran desconcert pel públic. Perquè es ballen fraes coreogràfiques individuals a la vegada i no es jerarquitza posant el focus en un personatge o un altre. És allò que deia Jan Lauwers fa 15 anys de donar la llibertat a l’espectador de decidir com vol entendre la història, qui vol que sigui la narradora, per exemple (The deer house, per citar-ne un exemple).

Aimé Coulibaly ha estat un ballarí que s’ha desenvoluoat a l’ombra d’Alain Platel (Nicht Schlafen) i de Sidi Larbi Cherkaoui (Puz/zle), que és com dir que ha viscut dins de l’equip Les Ballets C de la B. Hi ha un rerefons de compromís polític, de posar sobre l’escena una realitat i convidar a transformar-la. També hi ha la provocació musical (aquí en escena, en una mena de banda transmutable que evoluciona cap a una mena de rock progressiu, psicodèlic, que té força per sí mateixa i que, alhora construeix una bastida en la que el cos de ball s’hi pot sentir còmode ballant a diferents ritmes, depenent de si estiren per la velocitat de la flauta travessera o per la contundència de la percussió). Per últim també hi ha un eleent escènic que resulta totèmic. Sidi Larbi el transforma (habitualment) Platel i Aimé hi ballen a sobre, donant-li una vida i el pes que dramatúrgicament fa pivotar el relat dramatúrgic i coreogràfic.

Aquest muntatge té relat i elements prou atractius per captivar-ne la vista. El problema és que la narració, la lectura, no arriba prou transparent als espectador. En part, succeeix per falta de referents (les màscares ajuden a guarir la societat, per exemple, explicava el coreògraf a la premsa). I possiblement també perquè en el moviment energètic, de desgast, d’alçada i velocitat li falta el matís, la condensació que permet transportar emocionalment l’espectador. I sense una mínima guia o GP’s tothom es perd per al Caire (o Ouagodogou, trieu la capital que hi hagueu visitat). El relat perd discurs a través d’aquesta energia descontrolada. Tot i que, com que lpneergia mai es destrueix, només es transforma, cada espectador amb curiositat sabrà construir-se un relat que justifiqui les cobinacions de sons, de moviments i d’elements escènics. Sí que és cert que Wakatt és l’obra que ha lluït millor a l’amfiteatre Grec aquest any. L’arcada de l’escnografia s’acoblava orgànicament a la pedrera (il·luminada amb gust) durant tot el muntatge.

Una de les oportunitats d’aquest Grec és conèixer dramaturgs (com Mohamed El Khatib amb Finir en beauté o Junior Mthombeni Dear Winnie o Brett Bailey a Samsó) i coreògrafs com Serge Aimé Coulibaly de l’Àfrica. Molts d’ells, ja treballen de manera regular a Europa però, fins ara, no havien fet parada a Barcelona (ni a Catalunya). Les seves veus combreguen de les tradicions dels dos continents. sovint, hi inoculen una mirada anticolonialista i hi reivindiquen un part molt més humana i social que l’aparent societat contemporània profilàtica europea d’aquest segle XXI.