Sílvia Pérez Cruz té una veu i una empatia especial. Que atrapa. El seu públic ho sap, i ho aplaudeix. Per això, veure la cantant dins de la seva mena de cabana enmig del bosc (enmig de la Fabià Puigserver, en realitat) mentre no arrenca l’espectacle ja genera unes endorfines que esclaten només aixecar-se la paret frontal. Aquesta vol ser una tercera versió de la presentació del disc Farsa, un títol que ja ha presentat amb un sol acompanyant o bé amb un conjunt instrumental. Ara, ve sola amb les cançons (composades per encàrrec d’altres companys) i algunes adaptacions que confereixen a l’acció un moment irrepetible. La caixa que va dissenyar la cantant, té notables semblances a la que Pablo Messiez utilitza per a Las canciones. Té sentit que hi coincideixin perquè arriben al mateix perfum des de bandes diferents: la caixa de música és l’element mínim, un epsai d’intimitat que la intuïció es casa amb l’ofici per esdevenir un talent propi. Messiez (El temps que estiguem junts) també li atrapa el món musical i el vol transportar a l’escena. De fet, com David Selvas (La importància de ser Frank, Aquella nit) o Llàtzer Garcia (Esquivel).

Pérez Cruz juga amb els diferents micròfons i va alternant pianet, guitarres i veu. Quan s’asseu a l’escola d’aquesta manea de caravana, sembla que baixi als records, a la infància. Quan puja al firmament, la cançó pren aire i una llibertat envejable. Els canvis de vestuari (i de pentinat) són constants, que ho salpebra amb imatges de Natura i del mar. És un viatge llarg que els espectadors celebren i que proven d’allargar-ho amb un parell de bisos. En realitat, l’espai guarda gelosament els petits secrets, els dispositius que funcione n com un joc. en aquella mena d’ensopiment previ a l’avorriment arriba la idea de la tonada i creix la cançó ben amarada d’alguna emociñó que li impulsi el batec i el ritme,a parts iguals.

Pérez Cruz ha treballat amb Messiez i amb la coreògrafa Elena Córdoba amb els que han anat cosint l’ordre i el ritme del muntatge amb la delicadesa de la calma. En realitat, el cop d’efecte seria compartir aquells instants, o la representació d’aquells moments. Com la mateixa cantant va fer amb Rocío Moilina i el seu Grito pelao. Ara, es pot concebre la intimitat amb les guitarres però sense el ressò que donarien les opinions i les mirades de Córdoba i Messiez. I això, en realitat, és el que vestiria el muntatge d’un nou gènere, batejat com a impossible. Aquest gènere, doncs, segueix sent escàpol.