Que el teatre analitza al realitat, des d’una acció més o menys ficcionada, és una evidencia. És potser el gran reclam perquè interessi a la societat, més enllà de qüestions estètiques. Ara, el Lliure ha signat dues propostes diferents sobre la pandèmia. La de Caryl Churchill (escrita abans i que plateja unes àvies enmig d’una terratrèmol com els músics en el naugragi del Titànic a I només jo vaig escapar-ne) i aquesta del col·lectiu VVAA. Els joves entenen que tota crisi implica una transformació, una extinció d’unes espécies per al dominin de nous éssers que s’adapten millor al medi. Són estranys però sobreviuen. Tenen una necessitat vital de canviar de pantalla i de fer-ho amb altres còmplices per a recrear el món.

El Col·lectiu VVAA és d’aquest parer: Són joves i es creuen que són els que millors especímens que es podran adaptar al medi. Per això, fleten una nau i el carreguen de possibles supervivents. Molts preferiran renunciar a la vida abans de patir el dolor del canvi.; altres, encara que ho intentin no tindran opcions de metamorfosi. Ells, en canvi, seran dels supervivents. o dels que decideixen esllanguir la via satisfets, perquè huasran deixar una nova descendència que habiti la Terra de nou. De fet, és un somni similar al del comportament psicòpata de La carnicera que aquests dies es representa a La Gleva.

VVAA han aprofitat, fins ara, molt bé les seves oportunitats: es el cas de This is real love o propostes que es van realitzar mentre es creava el col·lectiu com pot ser Wohnwagen. Ara han fet un canvi de guió. La transformació de l’espai segueix sent immensa (el Lliure de Gràcia sembla immensa amb piscina i una mena de pop gegantí inflable). En aquest espai, els membres de VVAA són els operaris del vaixell i, alhora, són els éssers evolucionats, rars, que sobreviuen. VVAA dóna l’opció a la Winnie de Dies feliços de Beckett, a convertir-se en hermafrodita o a alletar la humanitat com la lloba de Roma. En quan a disposició de públic, l’acció passa a l’escenari i, molt puntualment en la rampa que hi ha entre les butaques. Aquesta distància queda molt ben integrada i queda compensada també per una espectacularitat de l’espai molt ben acompanyada per la llum i l’espai sonor. Acaba sent envolvent, igualment.

Aquesta distopia gasta un cinisme notable, tot i que bona part dels personatges aspiren a un món possible. Es fa imprescindible consensuar, disfrutar de les idees dels altres i compartir aquest món tràgic, a mig cami d’El jardí de les delícies d’El Bosch, del surrealisme més fosc o de les estampes famtasmagòriques de Goya. Aquí no hi ha maldat ni ambició; només possibilitat de sobreviure. És bonic veure com tot el col·lectiu en ple balla la coreografia fent d’hostesses i com disfruten cada canvi d’espai. Estem a auí i ara. I ells ens onviden a viatjar, per un instant a l’allà i demà (o ahir, tot depèn de quina canvi d’era volem referir-nos). Ara, els joves són els que creuen que sobreviuran (oi decidiran no intentar-ho). Els adults, no tenen tantes opcions en el seu pràgmatic quadre de possibilitats a passar d’era.